RELECTURES.
(Amb RELECTURES he
intentat expressar, amb un llenguatge diferent,
alguna de les idees d’un relat evangèlic o d’una festa. Voldria
ser una espècie de “traducció” no pas de conceptes sinó d’esquemes
mentals. RELECTURES abarca els diumenges d’un any, començant en la
Pentecosta del 2011 (Any litúrgic A) i acabant el diumenge d’abans de la
Pentecosta del 2012, festa de l’Ascensió del Senyor (Ja dintre l’any litúrgic
B).
Aquí he ajuntat totes les RELECTURES en un sol arxiu perquè
sigui possible aplicar el comandament “cercar” de l’aplicació “Edició”. Això es
pot fer servir com a índex temàtic.
ÍNDEX i
vincles.
Diumenge 14
durant l’any A
Diumenge 15
durant l’any A
Diumenge 16
durant l’any A
Diumenge 17
durant l’any A
Diumenge 18
durant l’any A
Diumenge 19
durant l’any A
Diumenge 20
durant l’any A
Diumenge 21
durant l’any A
Diumenge 22
durant l’any A
Diumenge 23
durant l’any A
Diumenge 24
durant l’any A
Diumenge 25
durant l’any A
Diumenge 26
durant l’any A
Diumenge 27
durant l’any A
Diumenge 28
durant l’any A
Diumenge 29
durant l’any A
Diumenge 30
durant l’any A
Diumenge 31
durant l’any A
Diumenge 32
durant l’any A
Diumenge 33
durant l’any A
1er. diumenge
d’Advent. Any B
2on. diumenge
d’Advent. Any B
3er. diumenge
d’Advent. Any B
4rt. diumenge
d’Advent. Any B
Nadal. Any B
Festa de la Mare de
Déu (Cap d’any) Any B
Baptisme del Senyor.
Any B
Diumenge 2
de durant l’any B
Diumenge 3
de durant l’any B
Diumenge 4
de durant l’any B
Diumenge 5
de durant l’any B
Diumenge 6
de durant l’any B
Diumenge 7
de durant l’any B
1er. diumenge de
Quaresma. Any B
2on. diumenge de
Quaresma. Any B
3er. diumenge de
Quaresma. Any B
4rt. diumenge de
Quaresma. Any B
5è. diumenge de
Quaresma. Any B
PASQUA. ANY B
2on. diumenge de
Pasqua. Amb B
3er. diumenge de
Pasqua. Amb B
4rt. diumenge de
Pasqua. Amb B
5è. diumenge de
Pasqua. Amb B
6è. diumenge de
Pasqua. Amb B
Ascensió del Senyor.
Any B
(1) PENTECOSTA. 2011. Any A.
1. “Pentecosta”, una revolució en profunditat.
Ajuntar Pentecosta i Revolució pot semblar
una mica exagerat. Amb tot, penso que la Pentecosta és la mare de totes les
revolucions.
Una vegada més, Lluc demostra ser un escriptor
extraordinari que amb els seus relats és capaç de fer caure les muralles
més sòlides amb què pretenem protegir-nos de l’Amor del Pare.
2. Imaginem-nos per un moment que l’alcalde de Barcelona
enviés aquest missatge als Indignats acampats a la Pl. de
Catalunya:
“Benvolguts conciutadans: sé que teniu tota la raó i el
dret de demanar una democràcia real, perquè és veritat que la democràcia
que de fet tenim és només formal, i que serveix sobretot per barrar el
pas a la vertadera. Estic content que a la nostra ciutat hi hagi ciutadans com
vosaltres, preocupats per una convivència més justa. Per això us demano que
elaboreu un Programa i un Projecte de democràcia real per presentar-lo a la ciutat. Si resulta
majoritàriament aprovat, el meu equip i jo ens retirarem per deixar pas al nou
Programa. Entretant, sapigueu que seria un orgull i un honor per a mi poder-hi
col·laborar, si us semblés oportú”.
3. No cal dir que una carta així comportaria per als Indignats
un repte important; un repte que no és segur que fossin capaços de superar a
causa de la seva dificultat intrínseca, i també perquè, molt probablement, abans
de cinc minuts ja apareixerien divisions i lluites entre ells, sense comptar
amb la presència immediata d’una gran varietat dels Aprofitats de torn.
4. El relat de la Pentecosta és com aquesta hipotètica
carta de l’alcalde, però amb algunes diferències. La primera i
més important és que no ve de cap alcalde (que seria destituït
immediatament pels seus superiors per excedir-se en les seves
atribucions) sinó de Déu mateix. Una altra diferència és que no va dirigit als Indignats
sinó als Perseguits i Esclavitzats. Una tercera diferència és que no
se’ls demana un Programa destinat a ser aprovat per la Majoria
sinó que ja és en si mateix una invitació directa a viure en Llibertat.
Això no vol pas dir que, si ho fan, deixaran
de ser Perseguits; de fet, ho seran més que abans. Però la persecució
no podrà impedir l’exercici ple de la seva Llibertat.
5. Per entendre la revolució de la Pentecosta només
cal fixar-se en el canvi que comporta. Fins ara se suposava que el flux
de la vida va de dalt a baix passant pels intermediaris.
Per exemple: en societats religioses (que són la majoria) es considera que tot
té el seu inici en Déu, i arriba al poble a través dels
sacerdots, els mestres de la Llei, els reis, les autoritats... En societats no
religioses simplement s’ha substituït la “idea Déu” per la “idea de
Poble”.
Però, de cop i volta, “tots (els reunits)
quedaren plens de l’Esperit Sant”. Tots! No es diu que l’Esperit va baixar
sobre Maria, o sobre els Dotze, o sobre uns líders escollits, o
sobre els que s’havien batejat, els que havien seguit un curset de
preparació... Tots.
Això ho capgira tot. “Dios està en la base” deia el
títol d’un famós llibre de González Ruiz. A partir d’aquí, si existeixen papes,
cardenals, bisbes, sacerdots, diaques... haurà de ser per alguna altra cosa ben
diferent que fer d’intermediaris entre “dalt” i “baix”, perquè Déu
se n’ha anat a baix.
6. I ara, a tots aquests que estan plens de l’Esperit
Sant, qui els podrà controlar?!
El relat de Lluc és més “realista” del que podria
semblar: aquí hi ha Pere i els Onze, que fan un discurs.
Pere i els Onze “entenen” que ha arribat el
moment d’actuar perquè hi tenen una responsabilitat important: posar-hi
ordre...
(Però comentar aquest discurs, avui
no toca...).
(2) PENTECOSTA. 2011. Any A.
La Roser i en Miquel són un matrimoni com tants d’altres.
Es van casar en l’esclat de l’amor juvenil. D’això ja fa molts anys. Després,
lentament, es va anar esbravant aquell amor primaverenc i un clima de tardor
hivernal anava agrisant-ho tot. Més que conviure, coexistien.
En cap moment no van pensar en separar-se. No calia: les
seves vides caminaven paral·leles, sense gaires ingerències mútues. Cadascú amb
el seu geni; cadascú amb els seus centres d’interès; cadascú amb el seu orgull
impermeable.
Però la vida
és bona pedagoga i ens va madurant, a vegades suaument, a vegades a cops de
puny.
A la Roser i en Miquel se’ls ha anat fent difícil viure independents
l’un de l’altra. Sobretot en Miquel ha esdevingut incapaç de ser autosuficient,
i la Roser no ha dubtat cap moment sobre qui havia de fer-se càrrec d’ell. És
el meu home, es diu a si mateixa i a tothom. Sóc la seva dona i mentre
el pugui cuidar, ell no anirà a una residència.
Ara la Roser viu totalment ocupada amb en Miquel. Tot el
que fa o deixa de fer és pensant en ell. Fins i tot quan s’hi enfada, és per
al seu bé. No s’avorreix mai perquè sempre ha d’estar pendent d’ell. Seria
ben exacte si algú digués que ara, per a la Roser, en Miquel és la seva vida.
I en Miquel a vegades li diu: Tinc sort de tu. Si no
fossis tu, què passaria amb mi?
L’experiència de la debilitat ha despertat un amor
que estava adormit. Un amor que ara no neix de la força exuberant de la
primavera sinó del caliu quasi imperceptible d’una llar d’hivern.
Les vides d’en Miquel i la Roser són com aquells fruits
de tardor, ja madurs i dolços, que estan a punt de convertir-se en llavor.
Per estrany que pugui semblar, és l’experiència de la debilitat
compartida allò que els ha fet descobrir la bellesa d’un amor no possessiu,
alliberat i alliberador, fruit només d’una generositat lliurement decidida.
És com l’oreig de l’Esperit, que no saps d’on ve ni
a on va, però que fa possible viure content.
Potser ells ni tan sols hi descobreixen cap presència de
l’Esperit. Per a ells, això és normal.
Però, precisament perquè a ells tot això els sembla normal,
els qui ens ho mirem des de fora hi reconeixem la presència de l’Esperit,
en forma d’Amor; un amor net, no possessiu, alliberat i alliberador,
generós, que no perdona perquè no s’ofèn, incondicional.
La Pentecosta, per als Jueus, era la festa dels Fruits.
Els Cristians en diem Pasqua granada. Com en Miquel i la
Roser.
SS.
Trinitat. 2011. Any A
Avui la Mireia, quan ha arribat a casa seva, ha fet un petó a la seva
mare, que l’esperava per dinar.
La Mireia no és especialment petonera, però tampoc s’està de besar la
seva mare de tant en tant. Sap que li agrada.
Mentre dinaven, la Mireia s’ha adonat que la seva mare se la mirava
amb un somriure diferent, carregat de complicitat. Com que ella, la Mireia, no
deia res, al final la seva mare li ha preguntat, com qui fa una pregunta
qualsevol:
-És més jove o més gran que tu?
La Mireia, dissimulant, li respon:
-De qui parles?
-Jo no el conec. Per això t’ho pregunto; si m’ho vols dir, és clar.
-Si no t’expliques millor...
-Au va... Mireia...
A la Mireia li feia una mica de ràbia que la seva mare hagués endevinat
tan aviat que estava enamorada. Per això li va preguntar:
-Com ho has conegut?
-Per la manera com m’has fet el petó.
-Una altra vegada no te’n faré cap...
-Que no ho saps que quan una, o un, està enamorat, vessa amor?
-No li diguis res al pare.
-Prefereixes que ho descobreixi per si mateix o que se n’assabenti pel
algú altre? Estaria tan feliç si li diguessis tu mateixa...
-No ho sé... És cosa meva. De moment no diguis res...
Va acabar de dinar i se’n va anar de seguida a la seva habitació a
escoltar música. Molta música. I mentrestant somiava...
Tot somiant, hi havia un pensament que no se’l podia treure del cap:
Per què l’amor de debò mai no és cosa només de dos sinó de tres, i el tercer és
multitud? Serà veritat que els enamorats vessem amor?
Al vespre, a l’hora de sopar, hi havia també el pare, i la primera
cosa que va dir-li la Mireia, fent-li un petó, és que tenia promès. El pare
simplement li va dir:
-Gràcies per dir-m’ho. I també gràcies perquè, si tireu endavant, ens
hauràs donat un altre “fill”. Però sàpigues una cosa: això és una cosa
exclusivament teva; nosaltres només respectarem el que tu decideixis.
Eixut, aquest pare meu! -va pensar la Mireia. Però ella sabia
perfectament que aquelles sòbries paraules eren la seva manera d’expressa un
amor absolutament respectuós, que és el que ella sempre havia demanat. És com
si li hagués dit: “El nostre amor per tu ara consisteix en acceptar el que tu
decideixis sobre la teva vida”. I va recordar l’interrogant impertinent
de quan estava somiant: “Per què l’amor mai no és cosa només de dos?”
Quin misteri! Però, li agradava que fos així.
CORPUS, 2011. Any A.
La Vanessa no vol anar més a la catequesi de 1ª Comunió. Hi anava
contenta; però, de cop i volta, diu que no hi vol tornar.
-I doncs, què t’ha passat? –li pregunten els pares.
-No vull fer la Comunió.
La seva mare va entendre de seguida que la seva filla no estava per donar
explicacions.
N’ha parlat amb la catequista, ja que es coneixen bé. Però també ella
es mostra molt sorpresa.
-Però, si venia molt contenta! No sé què li pot haver passat. Potser
algun company... Ja miraré d’assabentar-me’n.
Avui la Vanessa no ha anat a escola perquè havia d’anar al metge a
Girona. La mare, que l’hi ha acompanyada amb el cotxe, tornant, s’adona que la
seva filla tenia les defenses abaixades... i ho aprofita. Sense
deixar de mirar la carretera, i com qui no vol la cosa, pregunta:
-Així... això de la comunió, ho deixem per aquest any?
-Sí. Ja us ho vaig dir -respon ella també sense mirar la seva
mare.
-Mira: això és cosa teva i només ho pots decidir tu. El teu pare i jo,
en aquest punt, farem el que tu vulguis. Però, saps: ens agradaria saber per
què així, de cop i volta, has pres aquesta decisió.
-Em fa fàstic. No la faré mai la comunió.
La mare va sentir com una fiblada provocada per aquesta
resposta. Intentant dissimular, ha mirat brevíssimament la seva filla, i ha
repetit:
-Fàstic? No t’entenc.
-La senyoreta de catequesi va dir que la comunió és menjar el cos del
nen Jesús... No sé com podeu fer això, la gent...
La mare es va calmar, però va comprendre que havia de respondre amb
molt de tacte. Per a la seva filla, allò no era cap tonteria.
-Vols dir que no ho has entès malament? La comunió no és això.
-La senyoreta ho va dir ben clar, i ho va repetir moltes vegades...
-D’acord, d’acord. La senyoreta ho va dir, però segurament ella es
pensava que ho entendríeu bé. Com que hi ha tanta gent que pren la comunió...
Segurament va dir-ho pensant que ja ho sabríeu entendre.
-Si la comunió no és això, per què no m’ho expliques tu?
-Home! Jo no sóc catequista... Però, si vols, en parlem.
-T’escolto.
La mare es va mirar la nena amb gran tendresa i amb cara de
complicitat. Després va dir:
-Mira: perquè no em passi com a la catequista, deixa-m’ho pensar una
mica. -I després afegí:- Saps què? T’ho explicaré a l’hora de dinar. Avui
només serem el teu pare, tu i jo, per dinar.
-Tan complicat, és?
-Gens ni mica. Però, com que a la comunió s’hi menja, la millor
manera de parlar-ne serà quan estiguem a taula.
Quan va arribar el pare, la mare el va posar secretament en
antecedents. Ell trobà molt encertada la decisió de la seva dona, i ràpidament
van dissenyar l’estratègia.
Asseguts a taula, de seguida la Vanessa va “reclamar” l’explicació
promesa. Sobre la taula hi havia unes llesques de pa, com sempre. Va començar
el pare, preguntant a la Vanessa:
-T’agrada aquest pa?
-Sempre en mengem. És clar que m’agrada. Ja ho saps.
-Però nosaltres no el fem aquest pa; l’hem de comprar. I això costa
diners.
La Vanessa es va mirar la mare com dient-li: “I ara, què li passa al
pare?” Però la mare va respondre:
-Em penso que el teu pare et vol dir una cosa important.
-Ben cert -va replicar el pare. I, dirigint-se a la seva filla,
va continuar:- Saps una cosa? Quan jo era petit, quan queia un tros de pa a
terra, el collíem, el bufàvem una mica per si s’havia embrutat, i li fèiem
un petó.
-Un petó! Per què?
-La teva àvia sempre deia que allò eren les suors de l’avi. Saps què
volia dir amb això?
-Suposo que l’avi havia de treballar molt per poder comprar el pa i
les coses de menjar.
-Exactament! Quina filla més intel·ligent que tenim! -va proclamar,
mirant la seva dona.- Mira Vanessa: Aquest pa, i totes les coses que comprem
per poder menjar i viure, són “les suors” de la teva mare i meves. Et fa fàstic
tot això?...
La Vanessa va fer un moment de silenci. Acabava descobrir moltes coses
a la vegada.
Després, mirant la seva mare, va dir:
-És així, la comunió?
-S’hi assembla molt –va respondre
la mare. I continuà:- Només hi ha una petita diferència: aquesta és la nostra
taula. El teu pare i jo gastem la nostra vida per vosaltres: tu i el teu germà
que ara ha està a l’escola. I també per nosaltres mateixos. Per això som una
família. Una família més aviat petita. Però la taula de la comunió és la taula
de tots els homes i dones que treballen perquè el món sigui també una gran
família.
-Però la senyoreta va dir que el pa de la comunió és el cos de
Jesús...
-En certa manera, sí. Representa la “vida” de Jesús, i la
vida de totes les persones que, com Jesús, la van gastant per
“alimentar” la gran família de tots els homes.
-Així, a dintre del pa, no hi ha la carn i els ossos de Jesús?
-És clar que no! Però el pa de la comunió, igual que aquest, quan
és posat sobre la taula, representa l’esforç de tanta i tanta gent que viu
per als altres. I “fer la comunió” vol dir que nosaltres els estem agraïts, i
que també volem fer com ells.
I aquí va intervenir el pare, dirigint-se a la seva filla amb un to
seriós i solemne a la vegada:
-Vanessa: fa un temps tu ens vas dir que no volies fer la
comunió. Ara sóc jo -som nosaltres- que et diem: no facis la comunió a
menys que no vulguis, tu també, ajudar, a la teva manera, és clar, a que
tothom siguem com una gran família, començant pel nostre poble.
La Vanessa va fer cara de sorpresa, i de seguida va respondre:
-Jo vull fer com vosaltres. Vosaltres molt sovint treballeu pels
altres; i gratis. També ho fa la senyoreta: fa catequesi, i ho fa gratis.
Jo ho sé que ho fa gratis. I no és pas la nostra mare...
Després va posar cara de preocupada i va dir:
-Voldria fer la comunió, però em fa vergonya tornar a catequesi...
-No cal que hi tornis -va dir la mare. I afegí-: Si fessis la
comunió després de faltar tants dies, els altres nens pensarien que la
catequesi no és important. Si ho vols, pots fer la comunió amb nosaltres.
A la Vanessa si li van obrir els ulls. Però encara li quedava un
dubte:
-Ho voldrà, el mossèn?
-És clar que sí –va respondre la mare.- Ja parlaré amb ell.
Tampoc l’hem de posar en un compromís... Mira: Per no fer mal d’ulls a ningú, podríem
fer la comunió anant a Montserrat, com hem fet alguna vegada. Però aquest cop
hi combregarem tots.
-Que xulo! -va cridar la Vanessa. I va fer un llarg petó a la
seva mare i al seu pare.
Diumenge
14 de durant l’Any A.
(Acabades les festes de Pasqua, amb els dos annexos
de la Ss. Trinitat i el Corpus, es reprèn la sèrie de diumenges de durant l’any. Fins al final
de l’any litúrgic, cada diumenge
llegirem un fragment de l’Evangeli de Mateu, que és el propi d’aquest any a. Serà una “lectura contínua”, però
només en teoria, ja que s’aniran saltant tots aquells fragments ja
llegits en diumenges anteriors, com tot
allò referent a Jerusalem (Enfrontament de Jesús amb el Temple;
la seva passió i mort resurrecciosa) que ja ha estat llegit
(Quaresma, Pasqua Pentecosta). Això comporta un inconvenient important a l’hora
d’entendre el missatge evangèlic en la seva totalitat).
“...heu
revelat als senzills tot això que heu amagat als savis i entesos”.
La Trini va ser una dona com
tantes altres dones del segle XX: un segle marcat per dues Guerres Mundials
i, entre nosaltres, per la Guerra Civil, tan incívica. Un segle
de dolors abundants per a molta gent.
També la Trini va estar
marcada pel dolor; sobretot pel dolor més estúpid de tots: aquell que ens
provoquem els uns als altres. No va gaudir gaire de l’amor, excepte del que
ella va donar, que va ser moltíssim.
No obstant això, una
peculiaritat seva, sobretot en els seus anys de plenitud, era l’alegria.
No l’alegria esclatant de la rialla sinó l’alegria encomanadissa del somriure,
de la cara afable, dels ulls de bondat.
Una vegada algú li va
preguntar quin era el secret de la seva alegria permanent...
La Trini era una persona
profundament religiosa. No era especialment il·lustrada. Com la majoria
de dones del seu temps, havia après a escriure amb lletres els sons de les
paraules, i sabia llegir i entendre allò que llegia, si eren escrits de
devoció.
La seva devoció era
expressió de la seva fe. Experimentava Déu com a suport, i sabia amb
tota seguretat que ella no hauria pogut aguantar la seva pròpia vida
sense aquest suport. En ella, això no era cap deducció sinó una vivència.
Allò que més l’horroritzava
era que algun familiar o persona estimada, a causa d’algun mal sobrevingut o
desgràcia, blasfemés contra Déu. Això la va portar a fer un oferiment
sorprenent: al voltant dels 50 anys, d’una manera explícita i formulada, es va
oferir a Déu per patir ella allò que, si ho patia algú altre del seu costat, el
podria portar a blasfemar o renegar.
I va resultar que aquest “oferiment
per patir” es va convertir en el secret de la seva
alegria. Ella ho va explicar així: Si pateixo, penso que Déu ha acceptat
el meu oferiment, i això em fa contenta; i si no pateixo, també estic contenta
perquè res no em fa mal.
La majoria de savis i entesos
del segle XX i actuals, si analitzessin la religiositat de la Trini i el
seu sorprenent oferiment, hi trobarien sens dubte multitud d’explicacions:
mecanismes de defensa, desigs reprimits, il·lusions frustrades, pors
dissimulades, interessos inconfessables, pulsions de mort, impulsos de vida,
mecanismes de compensació... I és que avui coneixem tan bé la vida humana que, com fan els físics amb
la matèria, la poden seccionar
fins a descobrir-ne els seus més íntims components. Avui, amb l’Antropologia,
la Psicologia profunda, la Psicoanàlisi, el Conductisme,... podem destriar
de tal manera cada acció i cada comportament humà, que tot quedi científicament
explicat.
Hem creat la “Civilització
del Coneixement”, i ja no queda cap sentiment o actitud humana sense la
corresponent explicació. Sobre l’ésser
humà ho saben (quasi) tot, i ho podem explicar (quasi) tot.
Tot, menys una cosa: l’alegria
d’algunes persones que pateixen; la valentia d’algunes persones dèbils;
la pau d’alguns dels cors humiliats; la generositat
d’alguns pobres... Potser tampoc sapiguem explicar l’esperança
d’alguns indignats.
Diumenge
15 de durant l’Any A.
“... els vostres ulls i les vostres orelles
sí que són feliços de poder
veure i poder sentir...”
En Martí i en Jordi.
Per una casual casualitat, dos antics
amics s’han trobat avui en un restaurant, i han dinat junts. Després de parlar
de records passats, la conversa ha pres calat.
En Martí, que és metge, ha parlat de
la seva col·laboració en l’associació projecte
home. Va començar a participar-hi a rel d’un fill seu que va poder
desenganxar-se de la droga.
En Jordi, que és arquitecte, comenta:
-Això del projecte home deu ser una bona
cosa, però ara jo ja estic de tornada de tot. Mira: en realitat els humans som
com els núvols que no porten pluja: tal com es fan es desfan. No sabem d’on
venim ni a on anem... En realitat, no venim ni anem enlloc. No som;
simplement existim durant un temps, i cadascú s’ho va “amanint” amb l’oli que té: digues-ne droga, religió,
feina, esport, política, viatges...
-Potser sí -va respondre en
Martí-. Però jo no miro tan lluny. Si mires el que pots veure, queda clar d’on
venim. De fet, som un producte: pares, avis, besavis... i
pots anar reculant tant com vulguis. No sé com va començar tot plegat, ni si va
haver-hi un començament. Tant se val...
Però no puc dubtar de que sóc aquí, i sóc hereu de milions d’anys
de “construcció”. I això ho trobo molt interessant.
-D’acord –replica en
Jordi-: Som hereus d’una llarga història. Però tot plegat no passa de ser
una simple “casualitat”.
-Mira: jo no la conec aquesta “senyora” –va respondre en Martí-. Molts parlen de la casualitat
com si fos l’explicació d’allò que no sabem explicar... Jo no
tinc cap problema per acceptar que hi ha coses que no sé. Però hi ha moltes
coses que sí que les sé, perquè les tinc davant dels nassos.
-Però això no canvia res –va replicar en Jordi-. Una vegada vaig fer els plànols d’un
bloc de pisos. Vaig posar-hi feina i il·lusió perquè era una obra important. La
Constructora se’n va anar en orris, i tot s’ha perdut. El que compte són
els resultats. I quin és el resultat de tot plegat? Tots acabem a
“l’arxiu”...
-T’entenc, t’entenc... –va
respondre en Martí-. Però el teu cas és diferent del meu. Tu treballes amb cases;
en canvi jo tinc la sort de treballar amb persones. Saps una
cosa? Quan recuperes un fill que estava enganxat... t’asseguro que t’adones de
com tot ha valgut la pena. Encara que allà s’acabés el món... És igual. Quan
t’adones que has ajudat a reconstruir una persona, ja no et cal mirar lluny.
Allò que tens a primer terme et resulta més que suficient.
-O sigui que, segons tu, el més important és no mirar més enllà
del nas... –va murmurar escèpticament en Jordi.
-Mira Jordi: He anat aprenent una cosa: com t’he dit abans, som un
producte: el producte de milions d’anys d’evolució. Però també som
constructors: constructors de persones.
I és meravellós! Potser sigui una deformació meva professional perquè sóc
metge... Però quan tinc davant meu un malalt que confia en mi per recuperar la
salut, no sé mirar lluny. El tinc allà; a primer terme. I si aconsegueixes
curar-lo, això sol t’omple del tot, encara que no hi hagués res més... No es
tracta de “lluny” o de “prop”, sinó del que veus o del que no veus.
És a partir d’allò que veig que intueixo que deu haver-hi més
coses...
-El que jo veig són “cases”,
i t’asseguro que són la cosa més vulgar que et puguis imaginar –va rondinar
en Jordi-. Saps que la majoria de cases són per especuladors
que valoren el que faig només pels quartos que en trauran?
-Reconec que el teu cas és diferent –va acceptar en Martí-. Però, en el fons, tot depèn de tu. Els
humans no som “àngels”: necessitem cases per viure. I ens afecta molt la
casa concreta on vivim. La casa és com una part del nostre cos. Durant un temps
em va tocar fer visites domiciliàries. Quin panorama! Em venien ganes de fer-me
arquitecte... Tu pots dissenyar cases pensant en les cases, però
també pots fer-ho pensant en les persones que les habitaran. Darrere tot
el que fem, sempre hi ha persones.
==========
Havien passat els minuts, i els dos
antics companys havien de tornar a les seves ocupacions. Es van acomiadar amb
una llarga i forta encaixada. No va ser tan efusiva com al començament. Aquella
encaixada tenia alguna cosa de pols de força. I mirant-se
fixament, amb els ulls es deien l’un a l’altre: si ens tornem a trobar, aquesta
conversa haurà de continuar, i ens farà amics per sempre, o estranys
per sempre l’un a l’altre...
Diumenge 16 de durant l’Any
A.
“Els mossos anaren a trobar
l’amo i li digueren: ¿No era bona, la llavor que vau sembrar al vostre camp?
¿Com és, doncs, que hi ha jull?
Ell els respongué: Això ho ha fet algú que em vol mal
(literalment: "Això ho ha fet l’home enemic")”.
Radio, televisió, internet,
telèfons fixes, telèfons mòbils, wi-fi,... Estem en un mar de paraules.
Sovint algunes d’aquestes paraules sobresurten i creen onades. Avui la paraula
“indignats” s’ha convertit en un tsunami.
Quasi de cop i volta, la majoria ens
hem sentit seguidors d’aquesta bandera comuna: tots som “indignats”.
La indignació ens uneix a tots. Però aquesta unitat és
només un miratge ja que, en realitat, estem indignats els uns contra els
altres. Uns són indignats contra els que fan retallades; d’altres
ho són contra els que fan acampades. Uns, contra els qui cobren sous
desorbitats; d’altres, contra els qui treballen sense rendir. Uns, contra els
qui es fan els amos del carrer; d’altres, contra els qui es queden tranquils
a casa. Uns, contra els qui defensen el sistema; d’altres, contra els
qui no respecten les regles de joc. Uns, contra els violents; d’altres,
contra els qui s’oposen...
Tots som indignats, però
indignats entre nosaltres. Per això aquesta indignació no és una bandera
que ens uneixi sinó més aviat una llança d’enfrontament.
Per això he començat a preguntar-me
si no hauríem d’ajuntar-hi una altra paraula. Potser a més de
proclamar-nos indignats, ens hauríem de preguntar si som indignes.
¿Sóc digne de gaudir d’un benestar
que és insostenible?
¿Sóc digne de voler mantenir
un estat del benestar que només pot arribar a un 20% de la Humanitat?
Sóc digne de cobrar mil euros
per la meva jubilació quan tanta gent no arriba als 400?
Sóc digne de cobrar el que
cobro, rendint el que rendeixo?
Sóc digne de cobrar l’atur
després de refusar ofertes de treball?
Sóc digne de reclamar els meus
drets si miro d’esquivar les obligacions?
Sóc digne de reclamar salut si
faig negoci amb productes insalubres?
Sóc digne de reclamar carrers
nets si deixo les deixalles fora dels contenidors?
Sóc digne de reclamar que
protegeixin la meva tranquil·litat si corro amb una moto sense silenciador?
Sóc digne de ...?
“Indignat” o “indigne”?
Al camp de la Humanitat hi ha
estat sembrada bona llavor. D’on ve, doncs, el jull?
−Ho ha fet “l’home-enemic”
−diu l’Escriptura−. Qui és aquest “home-enemic”? Només els altres?
Per al meu ús particular, he decidit combinar
la paraula “indignat” amb la paraula “indigne”.
Ja sé que els humans som dignes
de les millors coses. Però no vivim sols, sinó que convivim; i la convivència,
que és el millor bé, té les seves exigències.
Per això he acceptat la nova paraula.
La primera m’enfronta als altres; la segona m’obre horitzons: què puc fer per
esdevenir digne de la vida que m’ha estat donada, de la convivència de
què gaudeixo, dels serveis de què disposo, de l’aire que respiro,... Sóc
digne d’indignar-me, només?
Tots som “immigrats”. Fa 100 anys,
cap de nosaltres no vivia al poble on ara viu. Com llavors sembrades, tots
hem vingut de fora, i hem trobat un camp que ens ha acollit. ¿Com
puc fer-me digne d’aquest camp on he estat sembrat? Què
puc fer per ser-hi blat i no pas jull?
Com ens ha dit, als Indignats,
algú amb més autoritat que jo: “Comprometeu-vos” (Stéphane Hessel).
Diumenge 17 de durant
l’Any A.
Els mestres de la Llei que es fan deixebles del Regne del cel són
com aquells caps de casa que treuen del seu cofre
joies modernes i antigues.
És a dir: la persona sàvia
va construint el futur sentint-se continuador del passat.
L’Ester, ara que té
vacances, passarà la tarda a ca l’àvia, que està una mica malalta, i és molt
gran.
Quan hi ha arribat, la
seva àvia ja l’esperava. Quan l’ha vista aixecada, ha dit:
−Però,
no estaves malalta?
−Diguem
que no estic gaire bona −li ha respost l’àvia−, i
el llit menja molt...
I s’han fet un petó.
A ca l’àvia, l’Ester
hi té una petita habitació amb un sofà i una tauleta amb un ordinador. Tenia
quatre hores per davant, fins quan vingués la seva mare de treballar. L’Ester
ha anat a la seva habitació, i l’àvia s’ha quedat al menjador fent mitja.
Després de més de dues
hores d’ordinador, l’Ester ha anat al menjador amb la seva àvia.
−Ja has acabat el
que volies fer? −li pregunta l’àvia.
−No
–respon ella-. Però em fan mal els ulls, i m’ha vingut mal de cap.
−T’aniria
bé refrescar-te la cara i estirar-te sobre el meu llit amb un mocador remullat
sobre els ulls –li diu l’àvia.
L’Ester pensa que això
són ximpleries de la gent d’abans, i, a més, li fa cosa estirar-se al mateix
llit de l’àvia. Per això respon:
−No. És igual. Ja
hi estic acostumada. A casa em poso unes gotes, però no les he portades.
−Com
vulguis –li respon l’àvia−, però, per provar-ho, no hi
perdries res...
−Saps
què –diu l’Ester−: m’estiraré aquí, sobre aquesta
catifa, com quan fem gimnàstica al cole.
−El
terra és molt dur –va replicar l’àvia−, però si t’agrada
així...
I es va aixecar, va
remullar amb aigua fresca un mocador nou, va doblegar-lo tres vegades, es va
ajupir, i ella mateixa va posar-lo sobre la cara de l’Ester de manera que li
cobrís els ulls i el front. I li va dir:
−Ara
no pensis res. Si els ulls et fan mal, pensa en els peus, o en les mans... Els
mals, si no estem per ells, s’avorreixen i marxen.
Després es va
incorporar, va ajustar els finestrons per fer una mica fosc, i es va asseure al
seu balancí.
......
El mal d’esquena va
despertar l’Ester. Incorporant-se, va cridar amb sorpresa, dirigint-se a la
seva àvia:
−M’he adormit! Ha
funcionat! On l’has après aquest remei?
−Ai,
minyona! –va respondre ella−: hi ha coses que te les
ensenya la vida... Jo no he estudiat tant com tu, però tinc més de setanta
anys...
==========
De tot això ja fa un
temps. L’Ester ha fet divuit anys i ho han celebrat: petons, abraçades,
felicitacions, regals, pastís, cançons...
A la nit, l’Ester està
realment cansada. En arribar a l’habitació ha agafat aquell mateix mocador de
l’àvia, l’ha remullat amb aigua fresca, l’ha doblegat tres vegades, s’ha
estirat al llit, i se l’ha posat sobre el front i els ulls, però de manera que
no li impedís de veure el quadre que té davant, a la paret, amb la foto de la àvia.
Per l’Ester, aquest quadre és com una petita finestra que l’ajuda
a mirar el món amb simpatia. L’àvia, va morir fa dos anys. L’Ester la troba a
faltar, però no gaire, perquè parla amb ella cada dia amb el llenguatge de les
mirades.
Diumenge 18 de durant l’Any A.
“Aquí només tenim 5 pans i 2 peixos”...
La Montse,
que és infermera, ha tornat del Senegal, a l’Àfrica Negra, on ha estat dos
mesos com a cooperant. Ara comenta l’experiència amb un seu amic.
Amic I doncs, com t’ha
anat?
Montse Molt bé i molt
interessant. Però he descobert una cosa: els Europeus no hi hem d’anar a fer
res allà...
Amic No estan tan necessitats
com se sol dir...?
Montse Ara sí
que estan necessitats, i aquí està precisament el mal.
Amic Què vols dir?
Montse Els hem contagiat
del nostre mal. Quan els Espanyols van anar a Amèrica hi van portar
noves malalties que van fer morir molta gent d’allà perquè no havien
desenvolupat les immunitats necessàries. Ara passa una cosa semblant: els
hem inoculat el nostre virus.
Amic Virus?
Montse Aquí hem caigut en
la cultura del “tenir”. Més que una cultura és una incultura.
Tant tens, tant vals. Allà, fins fa poc, gaudien de la cultura del “viure”.
Dissortadament, hem infectat la seva cultura amb el nostre virus del
“tenir”.
Amic “Tenir” és un virus? En tot cas, a nosaltres ens va prou
bé... El benestar d’Europa és un mirall per als pobles del Tercer Món.
Montse De “tercer món” res
de res, que de món només n’hi ha un. La cultura del tenir, pot semblar
un avenç. Allà he descobert que no ho és de cap manera. Ben al contrari: hem
deixat de ser humans per convertir-nos en consumidors.
“Consumidors”... Quin fàstic!
Amic Però tu també te’n
beneficies...
Montse La cultura del
tenir és una autèntica droga, i no és fàcil desintoxicar-se’n. Però
tard o d’hora t’acaba deshumanitzant. I ara aquesta droga està
arribant amb força a tots els països del món, sobretot a través de la
televisió. El resultat és tràgic: molts joves, que són la principal riquesa
d’un país, estan emigrant, enlluernats per les imatges que veuen. Els passa el
mateix que als peixos quan piquen l’ham.
Amic Vénen, perquè allà
no poden satisfer les seves necessitats més bàsiques.
Montse Torno a dir-te que
això només és veritat si es veu des d’una cultura del tenir. Si
ho mires bé, aquí també tenim necessitats, tant o més bàsiques, que tampoc no
podem o no sabem satisfer: l’alegria, el compartir des de la gratuïtat, el
temps, una certa austeritat, els ritmes biològics, la serenor davant els
imprevistos,... Ells, els qui encara no s’han deixat intoxicar, ho diuen
així: Vosaltres, els europeus, teniu rellotges, però no teniu temps;
nosaltres tenim temps, i no ens calen rellotges. És exacte.
Amic Però no em negaràs
que aquí vivim millor que ells!
Montse Sííí...! Molt millor...! Mira: una vegada, al nostre centre, vaig
ajudar una dona a parir. Al cap de dues hores, ella i fill ja sortien per
tornar a la seva vida normal. Has pensat mai com ho hem sofisticat això,
aquí?
Amic Pot ser tan sofisticat
com vulguis, però aquí no hi ha mortalitat infantil com allà...
Montse Això és cert. Però
resulta curiós: ells són una societat extraordinàriament jove; en canvi
nosaltres som una societat cada cop més envellida. Alguna cosa vol dir,
això...!
Amic Penses tornar-hi?
Montse Sí; però no com a cooperant
europea, sinó per amarar-me de la seva vida. El meu propòsit és estar-hi
un temps llarg. I després ja veurem...
Amic Com unes
vacances...
Montse Nooo! Com una
d’ells. Per això ara estudio Medicina Tropical. No he de ser una càrrega
per a ningú. Hi vaig per treballar, com fa tothom allà, si pot.
Amic Per tant, com una privilegiada...
Montse Això és el que m’ha
fet dubtar més... Però, al final, m’he decidit. Seria estúpida si, per no
sentir-me una privilegiada, renunciés a viure de la manera que m’agrada.
A part de que el meu “privilegi” pot ser una bona aportació, no des de fora
sinó des de dintre, de tan endintre com em sigui possible.
Amic Que tinguis sort!
Montse Gràcies. Ah!: i per quan hi sigui, quedes invitat...
Diumenge 19 de durant l’Any A.
“Quan els deixebles el veieren,
s’esveraren pensant que era
un fantasma”.
Fantasmes!
En Manel, de caràcter reflexiu, va
descobrint, amb sorpresa i enuig, que ell és un fantasma; res més que un
fantasma.
No vivim sinó que convivim.
Cadascú està voltat de persones que tenen d’ell les seves pròpies opinions. En
Manel s’ha adonat que una part de les persones que l’envolten tenen d’ell una
opinió negativa. L’acusen d’intencions i actituds que ell no té realment. Això no
vol dir que en Manel es consideri una persona perfecta, però sap que aquelles intencions
o actituds negatives que en concret li atribueixen, són fruit sobretot de la fantasia
dels seus detractors. Per això sap que, quan parla o es relaciona amb ells, ells
no estan parlant i relacionant-se realment amb ell, sinó amb el fantasma
que se n’han creat.
Una altra part de les persones que
envolten en Manel té d’ell una opinió positiva. A vegades expressen la seva
admiració per unes qualitats i mèrits que ell sap que no té especialment. No és
que en Manel es consideri una mala persona, però sap que aquells mèrits i
qualitats que en concret li atribueixen, existeixen sobretot en la fantasia
dels seus admiradors. Per això és del tot conscient que quan parla i es relaciona
amb ells, en realitat ells admiren i parlen al fantasma que se n’han
creat.
El pobre Manel, cansat de ser només
un fantasma, té ganes de cridat a tothom: Sóc jo! Sóc un home!
Però sap que això no serviria de res: els detractors l’acusarien de voler
només cridar l’atenció, i els admiradors el lloarien per la seva
humilitat...
Com sortir d’aquesta “presó”?
N’ha parlat amb alguns amics. Aquests,
a mesura que l’escoltaven, se’ls anaven obrint els ulls, fins que un va cridar:
Calla, calla...! Tot això que dius em passa a mi també, exactament el mateix!
Els altres van corroborar el que havia dit el company. I es van preguntar: No
serà que tots hem estat convertits en “fantasmes”, els uns per als altres?
I, solemnement, van prendre una
decisió: serien lliures; serien ells mateixos, a pesar
d’uns i a pesar dels altres. Perquè realment no eren fantasmes sinó éssers
humans amb qualitats per potenciar i amb defectes per corregir, exactament
com tothom. Van confirmar el seu pacte amb una forta encaixada. Així
s’iniciava entre ells una classe de relació absolutament nova.
Després d’aquell compromís solemne,
van notar que els envaïa una gran serenor i bonança, com al navegant que arriba
a bon port després d’una tempesta.
Per fi lliures! Lliures i alliberadors.
Sí: també alliberadors, perquè van comprovar que un home lliure escampa
llibertat al seu voltant, amb més eficàcia que l’esclau escampa
esclavitud.
Diumenge 20 de durant l’Any
A.
“... i sortí d’allà una dona cananea cridant: “Senyor, fill de
David, compadiu-vos de mi: la meva filla està endimoniada”.
La Cinta.
La mare de la Cinta està realment
angoixada. La seva filla d’onze anys ja fa un temps que està malalta, i cap
metge no sap dir-li exactament què té. Viu sola amb ella, després del dissortat
accident del seu marit. La seva intuïció de mare li fa pensar que potser la
malaltia de la Cinta no vingui d’un mal que estigui en ella sinó d’algun
desajust amb l’ambient en què viu. Per això avui s’ha decidit a anar a parlar
amb el mestre de l’escola.
De seguida de començar l’entrevista,
el mestre s’ha adonat que la mare de la Cinta no expressava amb fluïdesa allò
que li volia dir. Donant per suposat que havia vingut d’un altre país, li ha
preguntat:
−D’on heu vingut, vosaltres?
−No. Nosaltres som d’aquí.
−Vtès. són d’aquí?! –va repetir el mestre amb sorpresa.
−Sí, senyor. Sempre hem
viscut aquí.
El mestre va fer un petit silenci per
deixar aterrar en el seu cervell allò que acabava de sentir. Després,
per trencar l’impàs, va exclamar:
−Aquesta sí que és bona! Com
que aquí tots hem vingut de fora, l’única família que sou d’aquí us hi deveu
trobar com uns forasters!
−Sí, senyor −va respondre la dona−. Això és veritat. Quan es va construir
aquesta barriada, la nostra caseta feia nosa i la van tirar a terra; i ens van
donar el pis on estem. El meu marit −al cel sia− es va enfadar molt, però no va
servir de res.
El mestre també era de fora. Va
recordar la seva infantesa a l’estranger. Ara, com un llampec, han passat per
la seva ment un munt de records i vivències... Després es va mirar amb atenció
aquella dona que tenia al davant: la seva cara expressava una gran bondat, i
també molta pena. I també molta inseguretat... El mestre coneixia aquests
sentiments per pròpia experiència. De sobte li va venir un pensament que ho
aclaria tot. Per assegurar-se’n, va preguntar a la dona:
−Què diu el metge sobre la seva
filla?
−No li troba res. L’han
visitada diversos doctors, i no li troben res... Jo he observat que, quan sap
que no haurà d’anar a l’escola, es tranquil·litza i es distreu. Per això he
vingut... −va afegir temorosa−: Perdoni,
senyor: potser a l’escola...
Ara el mestre va veure ben clara la
intuïció que havia tingut: si ser foraster sempre és dur, ser foraster
a casa mateix ha de resultar molt frustrant. Frustrant i injust.
El mestre es va aixecar de la seva
cadira de darrere la taula i, demanant permís a la dona, anà a asseure’s a
l’altra cadira que hi havia per a les visites. Després va dir:
−Voldria demanar-li un favor.
−El que Vtè. digui, senyor
mestre.
−Sí; és veritat: jo sóc el
mestre d’aquí. Però no conec la llengua de la gent d’aquest país. En canvi Vtè.
i la seva filla la saben i la parlen. I sabeu el nom de les muntanyes del
voltant, i el nom de les rieres que es fan quan plou, i el nom dels insectes
que volen per aquí, i el nom de les herbes de la vora dels camins. Sabeu el nom
i la història de les antigues masies i de la gent que les habitava. Perquè
vosaltres sou d’aquí. En canvi els altres hem vingut de fora. Hem vingut de
fora, però per a viure aquí; per ser d’aquí. ¿Permetria, senyora, que jo i algú
més de l’escola vinguéssim a casa seva un parell d’hores a la setmana per
aprendre la seva llengua?
−La nostra llengua?! Però, si
aquí ningú no la parla... si no l’entén ningú...
−Seria per fer conversa –va insistir el mestre−, perquè aquesta és la millor manera
d’aprendre una llengua. Només per un temps; fins que jo la sàpiga una mica.
−I la meva filla?
−És molt possible que la
Cinta no hagi resistit el xoc que comporta convertir-se en “forastera” a la
pròpia terra. Segurament no té cap malaltia. El seu mal podria ser una reacció
inconscient de la seva pròpia dignitat. Sé de què li parlo... També sé que podrà
sortir-se’n si tractem el “problema” correctament.
−Però, com?
−Si ella veu que “el senyor
mestre” va a casa seva per aprendre la llengua amb què pensa i parla a la seva
mare, segurament agafarà confiança. Després, ja veurem com continuem.
.........
Al cap d’un mes la Cinta va tornar a
l’escola. El mestre va explicar a tots que era una sort per a l’escola que hi
hagués algú que els podia ajudar a conèixer aquella barriada, que ara era la seva
barriada. I va dir que, una vegada a la setmana, a l’hora de Llengua
estudiarien i farien uns Exercicis que serien molt interessants i
divertits.
Com activitat extraescolar es va
organitzar un grup de conversa del que la Cinta n’era l’ànima. Primer
van ser quatre; després, vuit; després, dos grups... Va néixer una amistat
important i forta. Van programar diverses activitats. Fins i tot van acabar
fent una petita Revista per a qui la volgués comprar.
El mestre va ser acusat per alguns de
fer política, i el van traslladar.
En el seu nou destí, per Nadal va
rebre un obsequi amb dues dedicatòries:
“La Cinta està del tot recuperada,
i gaudeix plenament de la vida. Gràcies per la seva comprensió”. Firmat: La
mare de la Cinta.
“Sr. mestre: Vtè. m’ha sigut també
un nou pare. Gràcies per ajudar-me a néixer de nou. Un petó immens”.
Firmat: La Cinta.
Diumenge 21 de durant l’Any
A.
Jesús preguntà: “I vosaltres,
qui dieu que sóc jo?”
La Pepi i en Pep.
Pep (Provocatiu) “Jesucrist” és un invent
dels capellans!
Pepi Hi estic d’acord; encara que seria més
exacte dir que és un invent dels primers grups cristians. Els capellans van
venir més tard.
Pep Tant se val! D’uns o altres, és una gran
enredada. Jesucrist no ha existit mai.
Pepi “Jesucrist no ha existit mai”: hi
estic d’acord. En canvi, sobre l’enredada, depèn.
Pep “Depèn”?! De què depèn? Si Crist no
ha existit, tot això de la religió i dels miracles... és una solemne
ensarronada.
Pepi Són dues coses diferents. La democràcia
real no ha existit mai, però no és cap ensarronada. És un horitzó que ens
serveix per anar corregint la deformada democràcia que tenim.
Pep No barregis les coses! Quan dic que Crist
no ha existit mai vull dir tot allò de passejar-se per sobre el mar, o
de multiplicar pans i peixos, o de convertir l’aigua en vi, o de ressuscitar
morts... I els que prediquen això, o no saben el que es diuen, o volen
enredar la gent.
Pepi Depèn de com llegeixis els Evangelis. És
veritat que si hi busques tonteries, n’hi trobaràs tantes com vulguis.
Però si els llegeixes com cal, podràs veure que diuen coses reals o que
poden tornar-se reals.
Pep Què vols dir?... Si Crist no ha
existit, tota la resta ha de ser mentida.
Pepi No necessàriament. T’ho explicaré amb un
exemple: Una vegada un professor va dir que
per entendre bé la història de Espanya cal haver llegit El Quijote.
Don Quijote i el seu Sancho són personatges de ficció. No
obstant, a través d’ells, Cervantes descriu la societat del seu temps d’una
manera més real i exacta del que podria fer un historiador amb
dades objectives.
Pep D’acord. Però quan algú llegeix El Quijote
sap perfectament que és una novel·la, i que tot el que s’hi diu s’ho ha inventat
el seu autor...
Pepi Allò que s’ha inventat l’autor és el llenguatge.
I se l’ha inventat precisament per poder oferir una “radiografia” perfecta
de la realitat.
Pep Els Evangelis són novel·les?
Pepi No. No ho són, ja que el seu protagonista
és una persona ben real. Però tampoc no són biografies de Jesús, ni cròniques
de accions o paraules que ell hagués fet o dit.
Pep Doncs, què són?
Pepi Són una “radiografia” de la Humanitat. Els
Evangelistes ens presenten la persona de Jesús com una “radiografia” de la Humanitat.
En aquesta radiografia podem veure que la Humanitat té forma d’Història;
és a dir: la Humanitat es va fent. Per això (com tu deies) es pot
afirmar de Crist no ha existit mai, perquè encara s’està fent.
Pep Que la Humanitat té forma d’Història
és evident: no ens calen Evangelis per saber-ho!
Pepi Ben cert. Però la “radiografia” ens mostra
també dos punts extraordinàriament interessants d’aquesta Història: el
seu origen i el seu destí.
Pep Això de la “radiografia” no ho entenc.
Pepi És una manera de parlar... Els Evangelistes
fan una cosa semblant a allò que solen fer els Paleontòlegs quan troben un
fòssil humà: un crani, una mandíbula... A partir d’allò que han trobat, i
gràcies als seus coneixements sobre l’Evolució, ens poden dibuixar com
deuria ser el seu propietari: si era home o dona, de què va morir, com
s’alimentava, quin lloc ocupava en el procés evolutiu,... Semblantment els
Evangelistes, gràcies a la seva fe, a partir de la vida concreta de Jesús de
Natzaret, de la seva mort, de les reaccions que va provocar,... ens dibuixen
els tres moments bàsics del procés espiritual de la Vida Humana:
el seu origen, la seva plenitud, i el camí que porta de
l’un a l’altra.
Pep I quins són aquest origen i aquest destí?
Pepi Sobre l’origen, els Evangelis diuen
clarament que la Humanitat no va començar per casualitat sinó que és
fruit d’un projecte d’amor. Sobre
el destí ens diuen, també amb claredat, que aquest projecte d’amor camina vers la
participació en la Vida mateixa de Déu.
Pep Vols que et digui una cosa?... Tot això ho
trobo massa maco perquè sigui veritat...
Pepi Tens tota la raó. Vist des de la nostra
situació, tot això és “massa maco”... a
menys que algú hagi viscut realment aquesta història.
I això és precisament el que fan els Evangelistes: ens presenten algú
que ha “viscut” realment això que sembla massa maco perquè sigui veritat.
I ens presenten aquest “algú” de tal manera que ens permet adonar-nos dels milers
i milers d’humans que, arreu del món i sense saber-ho, també han
viscut i viuen aquesta Història. Els signes o paraules que
els evangelistes posen en la “vida” de Jesús són com enllaços que ens
remeten a la Història de la Humanitat. No tenen sentit si et quedes en
ells mateixos.
Pep Però, ¿qui t’assegura que aquest Jesús
dels Evangelis no és un personatge de ficció?
Pepi La realitat de Jesús de Natzaret pot
ser negada, i els seus testimonis poden ser considerats uns impostors.
El que passa és que la realitat de Jesús, precisament perquè ens és
presentada com un ressò de la Humanitat, sovint provoca ressonàncies tan
fondes en el cor humà que ja no és possible dubtar-ne.
Pep Però has dit que els Evangelis no són cap biografia...
Pepi No ho són. Però tot allò que els Evangelis
diuen pressuposa que Jesús de Natzaret va viure i morir realment, i que
deuria viure i morir de tal manera que molts dels qui van conviure amb
ell, van “veure” en el seu camí, el camí
de la Humanitat. Els Evangelis són el testimoni escrit que ens han
deixat aquells que el van conèixer, i van reconèixer que el “camí de Jesús”
era, en realitat, el camí de l’Home.
Pep La nostra vida inclou mals i dolor,
i sempre acaba en la mort. Aquesta és la realitat. Podem parlar
de tants “camins” com vulguis, però sempre acaben malament...
Pepi Sí. Aquesta és la realitat que experimentem
cada dia; i sembla ben trista,... a no
ser que sigui veritat allò que ens mostren els Evangelis (que per això
se’n diuen “evangelis”, és a dir: “bona noticia”).
El mal i la mort són un misteri per a la raó humana, però la nostra “radiografia” ens sorprèn mostrant-nos que el dolor i la mort també estan al servei de la Història Humana. En aquest sentit, els Evangelis tenen un relat molt significatiu: quan Jesús havia estat sentenciat i executat, el Centurió que havia dirigit la seva crucifixió, en veure la manera com va morir Jesús, va exclamar: “Realment aquest home era fill de Déu”.
Hi ha un antic aforisme llatí que diu: Corruptio boni, peius. La corrupció del bo dóna el pitjor. Però els Evangelis ens mostren que aquest aforisme a vegades funciona al revés: La conversió del dolent dóna el millor.
El mal i la mort són un misteri per a la raó humana, però la nostra “radiografia” ens sorprèn mostrant-nos que el dolor i la mort també estan al servei de la Història Humana. En aquest sentit, els Evangelis tenen un relat molt significatiu: quan Jesús havia estat sentenciat i executat, el Centurió que havia dirigit la seva crucifixió, en veure la manera com va morir Jesús, va exclamar: “Realment aquest home era fill de Déu”.
Hi ha un antic aforisme llatí que diu: Corruptio boni, peius. La corrupció del bo dóna el pitjor. Però els Evangelis ens mostren que aquest aforisme a vegades funciona al revés: La conversió del dolent dóna el millor.
Pep És una dada biogràfica, aquesta del
Centurió?
Pepi Segurament que no. Però és una dada real en
la Història de la Humanitat. Per això els Evangelis se’n fan ressò. “El
mal pot servir de trampolí per al bé”. Qui ho diria! Diríem que el mal
no resulta tan inútil com sembla.
Pep Saps una cosa? Començo a sentir-me una mica centurió...
Diumenge 22 de durant l’Any
A.
“Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà,
però el qui la perdi per mi,
la retrobarà”
Història d’una espelma.
Se sentia amoïnada i decebuda. Ella,
que havia nascut d’un doll de cera fosa, ara sentia la pròpia vida com una
realitat gelada, dura, pesanta, quasi morta.
Calia viure. Calia arrapar-se a
aquell fil de consciència que encara tenia, i intentar viure, continuar viva.
Apilonada, transportada, grapejada per tothom... Quantes humiliacions! Per això
esperava poder ser forta algun dia, i defensar la seva dignitat.
Un dia una mà la va prendre, la va
ficar en un vas perquè s’aguantés dreta, i la va encendre.
—Però, què fa aquesta imbècil! Aquesta flama sobre el meu cap m’està destruint!
—Però, què fa aquesta imbècil! Aquesta flama sobre el meu cap m’està destruint!
Crepitava i feia pampallugues de
protesta,... Ningú no li’n feia cas. Plorava amb llàgrimes de ràbia i
d’impotència que regalimaven avall per tot el seu cos.
...
Ara s’ha adonat que vora seu, molt a
la vora, un nen se la mira embadalit. Es mira la seva flama, càlida i
tremolosa; i ella il·lumina i dóna moviment a un rostre enamorat. S’adona que
els ulls del nen, com finestres obertes de bat a bat, semblen suplicar aquella llum
es fiqui dintre seu, ben endintre, fins al cor.
L’espelma va experimentar per primer
cop la joia de convertir-se en flama, d’esdevenir llum. Es va tornar enjogassada
i coquetona, movent-se, com en una dansa festiva, davant d’aquells ulls que no
es cansaven d’omplir-se de la seva claror.
El nen va somriure i, ple de felicitat, es va ajuntar a la dansa bufant suaument sobre la flama. El petit estany de cera fosa es va estremir de tanta felicitat i es va mig buidar, com un do, com un obsequi.
Aquella espelma va descobrir que convertir-se en llum la feia feliç. Ara volia mantenir-se encesa. −Una espelma apagada... freda, opaca, dura, morta! Quin fàtic! −es deia.
Va ser aleshores quan va decidir convertir-se en llum fins a l’última de les seves gotes, per a aquells ulls, per a aquell rostre que ella il·luminava, per a aquell nen enamorant i enamorat, que era feliç contemplant-la.
Assumpció de Sta. Maria.
15 d’agost.
“El Senyor ... ha mirat la petitesa de la seva serventa”.
1. Mirant les coses des del nostre
punt de vista, l’obra de Déu és la humanitat.
I per anar creant la Humanitat, Déu escull els “petits” d’aquesta
mateixa Humanitat. És una constant en la forma com la Bíblia ens presenta
l’acció de Déu en la Història humana. I és precisament gràcies a aquesta manera
de fer, que els Humans podem descobrir que Déu està present (Jahvé
= El que hi sóc) o està amb nosaltres (Emmanuel = Déu
amb nosaltres).
2. D’aquí podem deduir que, segons la
Bíblia, la fe no és creure en l’existència
de Déu sinó en la seva presència. Però, compte!, perquè es tracta d’una presència
molt especial: Déu no se’ns fa present com a Déu, poderós, espectacular,
sobrenatural, avassallador... Déu no se’ns fa present com un Poder més
fort que els Poderosos, sinó mostrant la mentida de tota forma de
Poder. Tots som germans; per això, quan algú s’arroga o li donen Poder
sobre els altres, es genera una mentida, perquè en realitat no hi
ha “grans” i “petits”. Però, donat que ens empenyem a generar
aquestes diferències, Déu invalida en els petits l’acció dels grans.
En el nostre món d’Opressors i Oprimits, Déu es fa present en la capacitat dels
oprimits de no “enamorar-se” del Poder dels opressors. La
presència de Déu invalida en els condemnats la sentència dels jutges;
sosté la vida dels ajusticiats; disculpa els declarats culpables.
Si mantenim la diferència entre “grans” i “petits”, Déu es fa present en els petits,
i inclina la balança. “Si Déu està en nosaltres, qui estarà en contra?”
(Romans,8,31).
3. En la nostra Església, és en
l’àmbit de les comunitats petites i senzilles on s’està redescobrint aquest
missatge de la Bíblia. Són les comunitats minúscules i petites les que fan
l’experiència que Déu mira la seva petitesa.
4. Per contra, a nivell de la “gran”
Església (la “Cristiandat”), sembla que s’hi continua enyorant l’antiga grandesa
social (tan poc cristiana!). Sembla que els grans sacerdots i
els ministres de grandesa no acaben de superar la mentida del Poder,
i, amb grans concentracions i solemnes espectacles, volen mostrar a tothom que encara
som importants.
5. Estem generant una Nova Humanitat,
i tot fa pensar que en aquesta Nova Humanitat encara no s’hi superarà la mentida
del Poder; la mentida de separar “grans” i “petits”. Si és així,
l’aportació dels deixebles de Jesús a aquesta Nova Humanitat haurà de ser des
de la petitesa, i ajudant a dessacralitzar tota forma de Poder.
A més, la fidelitat als “petits” exigeix excloure tot signe de
grandesa, tant si es tracta de grans catedrals com de grans celebracions. I
no serveix d’excusa dir que són una herència del passat que l’Església
ha de mantenir. En el passat, per bé i per mal, l’Església s’identificava amb
la mateixa societat. Així doncs, es pot considerar que la Societat és també
hereva legítima d’aquestes antigues grandeses. En tot cas avui dia
aquestes grandeses poden tenir més fàcilment una destinació social si
són propietat de la Societat que si són propietat privada de l’Església. I
l’Església podria ser fidel al missatge de Jesús, i sincera. La petitesa
no pot ser una estratègia. La petitesa només val si és real, i
viscuda de cor.
Diumenge 23 de durant l’Any
A.
“...dos o tres reunits en el meu nom...”
L’Aranya i l’Abella.
Una abella
despistada rondava un forat que tenia una certa aparença de flor, però era el
niu d’una aranya.
−Per què em vens a molestar?
−va rondinar l’aranya des de dintre.
−Oh, perdona! No sabia que hi
hagués ningú −va respondre, sorpresa,
l’abella−. ¿Per què no surts, i parlem una estona?
−I, qui m’assegura que no em
clavaràs el teu maleït fibló?
−Per què hauria de fer-ho? Jo
no faig mal a ningú. El fibló només és per defensar el rusc en cas d’urgent
necessitat.
−Jo tampoc no faig mal a
ningú. En canvi, tothom s’aparta de mi.
−Dius que no fas mal a
ningú?! Però si poses trampes a tothom!
−Jo no poso trampes! Jo
estimo els insectes. Quan veig un company, li envio un fil suau per connectar
amb ell. És com un petó fet des de lluny. I les meves teranyines mostren el meu
desig d’amistat amb tothom. M’agrada crear vincles, tirar lligams que ens
uneixin els uns amb els altres.
−“Hi ha amors que maten” −va respondre l’abella−. Els teus vincles són cadenes. L’amor de
veritat només crea vincles que alliberin. Els vincles de l’amor són un do; una
mà oberta que mai no es tanca; una porta sense pany, per deixar entrar i sortir
lliurement.
−Vols dir que és equivocada
la meva forma d’estimar? −va replicar
l’aranya−. Quan estimes algú, ¿no és correcte voltar-lo d’atencions,
protegir-lo, abraçar-lo, embolicar-lo amb el millor de tu mateix? ¿No són els
més suaus, els vincles de l’amor?
−Cap vincle és suau si et
manté lligat, dependent, tancat −sentencià
l’abella−. Tots necessitem estimar i ser estimats, però estimem malament
quan creem dependències.
−I la fidelitat? −va preguntar l’aranya−. Com pot ser durador un amor que no
lliga? Com podria ser autèntica una amistat que “allibera”?
− Els vincles de l’amor ens
uneixen a la Vida, i és només a través de la Vida que ens unim als altres
vivents. Els vincles de la Vida no ens tanquen sinó que ens connecten.
Són camins. Fixa’t en nosaltres, les abelles: els vincles de l’eixam ens
porten a viure les unes per les altres; i a oferir a tothom el nèctar de les
flors.
−Jo, en canvi, sempre estic
sola –va lamentar-se l’aranya−, encara
que els meus fils suaus arribin a milers de companys. Ningú no accepta la meva
oferta d’amor.
−Tampoc cal que estiguis tan
trista −va consolar-la l’abella−. La Vida
és molt gran, i són infinites les maneres de servir-la. Jo no sé com podries
fer-ho tu, perquè jo sóc una abella i no una aranya. Però, segur que, si ho
intentes, ho descobriràs per tu mateixa. Sempre hi ha una manera de servir la
Vida des de la pròpia manera de ser.
L’aranya va sortir del seu forat i va
agrair a l’abella l’estona que havien parlat. Amb un fil de seda va
enviar-li un petó. Per primera vegada aquell petó no era enganxós. Amb
el mateix fil, l’abella va retornar-li un altre petó, i després marxà volant, a
la recerca del nèctar de les flors.
Diumenge 24 de durant l’Any
A.
“...i l’escanyava dient:
Paga’m tot el que em deus!”.
1. L’evangeli que hem llegit és de
tanta actualitat que no sabria fer-ne cap relectura. Només cal
que el lector posi noms d’avui als diferents personatges que hi
intervenen: el “rei”, que primer perdona incondicionalment i després, quan el perdonat
es mostra indigne, mana torturar-lo fins que pagui tot el deute; el qui escanya
un company seu perquè li deu quatre diners; els qui denuncien la maldat
del seu company...
2. Però, posar noms actuals al relat
que hem llegit no és fàcil, perquè estem en una situació en què tot és interdependent.
Així com, segons els entesos, un tornado al Carib pot tenir el seu
origen, per l’efecte dominó, en el vol d’una papallona a l’Àfrica, de manera
semblant el comportament terrible d’un escanyapobres pot tenir el seu
origen en un menyspreu rebut durant la infantesa. Si tot està tan lligat,
resulta molt difícil assenyalar els culpables dels mals d’avui.
3. La crisi.
Qui són els culpables de la
crisi actual? Hi ha gent escanyada perquè hi ha gent que escanya;
també hi ha gent perdonada perquè hi ha qui perdona.
Una diferència entre el temps de
Jesús i el nostre, és que avui no hi ha cap “rei” per perdonar o per fer
justícia o a qui reclamar. Hem substituït el “rei” per allò que en podem
dir el Sistema.
El Sistema ho és tot, però és impersonal.
Està arreu, però no t’hi pots enfrontat enlloc. El Sistema és com una
gran màquina que decideix què es pot fer i què no; què val i què no val;
qui és bo i qui és dolent;... Tot està regulat, programat, configurat,...
S’assembla al sistema operatiu dels nostres ordinadors. A vegades
ens ofereix la “il·lusió” de ser lliures, però només dintre uns menús
marcats i unes opcions preestablertes.
4. La crisi actual ens posa en
una situació contradictòria: no podem funcionar sense Sistema,
però usant-lo el conservem, i conservant-lo fem possible que continuï devorant més
i més víctimes. És com el Drac de la llegenda, però sense cap Jordi
que el pugui matar, ja que el Drac som nosaltres mateixos com a
conjunt. El Sistema és com un gran vaixell que ens oprimeix per
tots cantons, però que no podem enfonsar perquè ens enfonsaríem tots. Què fer?
5. Què fer? Potser podríem intentar
capgirar el Sistema; reformar-lo de cap a peus; transformar-lo... Però
el Sistema és monstruós i ha generat monstres que el mantenen,
potser sense saber-ho. El Sistema és cruel, però ha aconseguit fer-se indispensable.
Un dels crits del Maig del ’68,
a França, era: “La imaginació al Poder!”. Quasi cinquanta anys després podem
comprovar el seu absolut fracàs. També avui molts Indignats clamen:
“Democràcia real, ara!”. Està bé, però no saben el que demanen, perquè la
nostra democràcia també és contradictòria: no disposa d’altre
mitjà per superar les dictadures que amb la dictadura de Majories
imposades o foranes.
6. Però aquests dos crits, degudament
canviats i combinats, ens poden servir. La imaginació no ha de ser pas
per al Poder sinó perquè cadascú, sol o en grup, sàpiga imaginar
maneres intel·ligents i eficaces de no “fer el joc” al Gran Drac. El Drac
també té punts dèbils. No hi hauria Poderosos sense voluntaris que
els posin i els mantinguin en el Poder. Podem començar per no ser “voluntaris”
del Drac o del Poder. De cap Poder.
7. I també democràcia real, però començant per un mateix. La democràcia, com a sistema polític, no pot ser real si no és primer una virtut viscuda personalment. La democràcia real només és possible amb ciutadans de cor demòcrata. Per això s’ha de començar perquè cadascú és pregunti: Sóc realment demòcrata, jo? En les meves opinions? En les meves decisions? En la meva manera de conviure amb els de casa, amb els veïns, a la feina? He decidit ser just, fins i tot quan el Sistema “em permet” no ser-ho? Aquesta és la primera feina per començar, sense descuidar el que pugui venir després...
Potser és veritat que la nostra crisi
és econòmica; però l’Economia també depèn del cor. ¿La nostra crisi,
no tindrà el seu origen en una crisi del cor?
Diumenge 25 de durant l’Any
A.
“Aquests darrers han treballat només una hora
i els pagues igual que a
nosaltres”.
La paràbola que hem llegit ens
explica la manera de fer de Déu, i també la manera de reaccionar dels
humans. M’atreveixo a fer-ne, com a RELECTURA, una reelaboració per
explicitar una mica més els efectes perversos d’alguns comportaments actuals.
Hi havia una vegada un propietari que
va sortir a llogar treballadors per a la seva vinya. Uns, els llogà ja de bon
matí; d’altres, al començament de la tarda; d’altres, just una hora abans de
plegar.
A l’hora de pagar-los, va dir al seu
administrador que pagués a tots el jornal sencer. Això va provocar la protesta
dels qui havien treballat més temps.
L’endemà, el propietari va fer el
mateix. Però de bon matí i al començament de la tarda va trobar pocs
treballadors. En canvi, una hora abans de plegar, en va trobar molts. I a tots
els va pagar el jornal sencer. Noves protestes dels primers.
L’endemà passat, el propietari va fer
el mateix. Però de bon matí i al començament de la tarda no va trobar cap
treballador per a la seva vinya. En canvi en va trobar moltíssims una hora
abans de plegar. Aquesta vegada va dir al seu administrador: La jornada de
treball són vuit hores; així, doncs, paga a cada treballador l’octava part del
jornal.
En veure això, tots aquells
treballadors es van sentir enganyats i estafats. Van acusar el propietari de
ser un aprofitat i un incompetent, i el van denunciar. Després
d’organitzar-se convenientment, van aconseguir que se’ls reconegués la
propietat d’aquella vinya que ells havien treballat.
L’antic propietari es va enfadar, i va
marxar del país.
Un temps
després va tornar d’incògnit per veure què havia passat amb la vinya. En una
cruïlla de camins va reconèixer un antic treballador seu que demanava caritat.
−Què ha passat amb la vinya que hi havia aquí? −va preguntar.
−Va ser declarada propietat dels treballadors −va respondre aquell home−. Però els escollits com a dirigents han
convertir la vinya en aquesta urbanització que s’hi veu ara. Diuen que així
rendeix molt més. Els nous amos ara viuen a la capital.
−Les cases són per als treballadors? −va preguntar encara.
−No, no; són de segona residència.
−I els antics treballadors on viuen? −va insistir el foraster.
−Alguns, al carrer, així com jo, demanant caritat. −I va afegir amb pena−: Alguns d’altres fan de guardians
perquè no entri ningú a molestar els nous residents.
−Mira −va dir-li l’antic propietari−,
jo vinc de fora, i busco treballadors. Però els pago només la meitat del sou.
T’interessaria?
−Ben cert −va respondre el
mendicant. I després d’una estona, va preguntar−: M’interessa la
feina. Però, ¿per què dieu que pagueu només la “meitat” del jornal, i no dieu
simplement que és un jornal més petit?
−L’altra “meitat” és per fer una “assegurança”, perquè, si un dia
em preneu la propietat, no us trobeu al carrer.
Diumenge 26 de durant
l’Any A.
“Fill meu, ves a treballar a
la vinya, avui”.
La Vinya és (el camp de) la Vida.
La Rosa i en Miquel.
En una excursió de jubilats es van
fer amics en Miquel i la Rosa.
Un dia que van dinar junts en una
taula de dos, la seva conversa va derivar cap aquesta reflexió:
Rosa A mi em sembla que entenc aquesta malaltia.
Fins i tot m’estranya que no la pateixi més gent. Potser molts la pateixen
d’una altra manera.
Miquel El meu doctor diu que només l’entenem els qui
la patim o l’han patida. També has tingut depressió, tu, alguna vegada?
Rosa No, però vaig estar-hi a la vora. Potser per
això l’entenc, o així m’ho penso...
Miquel Com la vas evitar? Perquè és una malaltia molt
dolenta...
Rosa Ja fa molt temps −la meva Petita acabava
l’escola−, els van fer una xerrada sobre Orientació professional. Els
pares també hi vam ser convidats. Sense buscar-ho, vaig trobar-me discutint amb
el conferenciant. La meva Petita tenia aleshores disset anys. Disset anys!, i
aquell home els explicava “com guanyar-se la vida”! I jo pensava: no
s’adona aquest saberut que aquests vailets i vailetes que té al davant,
ja n’estan plens de vida, més que ell mateix? La veritat és que aquella
discussió em va sorprendre a mi mateixa. Després vaig pensar que m’havia
embolicat: imagino que volia defensar en la meva filla alguna cosa que
no havia sabut defensar en mi mateixa. Allò que els psicòlegs en diuen
un mecanisme de projecció...
Miquel Però abans has parlat de que vas estar a les
portes d’una depressió...
Rosa En certa manera, sí. És que, mirant les
meves filles −i perdona que sigui tan mare marassa−, les trobo tan
plenes de vida, tan exuberants, tan meravelloses... que el seu problema
no pot ser de cap manera com guanyar-se la vida sinó com
vessar a fora tanta riquesa de vida com porten dintre. A mi també sempre
m’havien parlat de guanyar-me la vida. I ho trobava depriment, perquè
mai no acabes de “guanyar-te-la la vida”! I és que la vida no es guanya.
La vida és un do. Sempre la rebem com un do. Les meves filles l’han
rebuda de mi. I que ningú no em privi d’aquest honor! Mirant les meves filles i
els seus companys, vaig veure que era urgent canviar de pregunta.
L’autèntica pregunta no és “com guanyar-se la vida?” sinó “com
donar tanta vida?”.
Miquel Però... ningú no pot donar el que no té. Si
primer no et guanyes la vida, què pots donar?
Rosa Aquesta és la gran equivocació! Són dues
coses que s’exclouen. Pot semblar que una ve després de l’altra. Però no
és així. Si et dediques a una, no et dediques a l’altra. Recordo que sovint em
preguntava a mi mateixa: Quin sentit té, la meva vida? I la trobava
absurda, avorrida,... Viure per viure... És depriment.
Miquel Però aquesta és la realitat.
Rosa No. Aquesta no és la realitat. El Sol
no deixa veure les Estrelles. És a la nit quan t’adones que la realitat
va molt més enllà.
Miquel Què vols dir?
Rosa Se’ns ofereix una feina a fer. Se’ns proposa
una missió a complir. La nostra feina no és “viure la vida” sinó escampar
vida. O millor: viure-la escampant vida. La Vida és com un camp (o
com una vinya, en el llenguatge de l’Evangeli). Som, a la vegada, cultiu
i cultivadors. Som fruit i llavor. ¿Quin sentit té, la
vida? Resposta: Ets convidat a viure-la fent (més) Vida. Així de
senzill i d’engrescador! No és cap “obligació”, sinó una proposta que rebem;
encara que desatendre-la, comporta consumir-se de fàstic.
Miquel Crec que començo a entendre. Un dia ens van
portar a visitar la presa del pantà de Susqueda. Impressionant: a un
costat, el gran buit, amb el riu sec; a l’altre costat, la massa grandiosa de
l’aigua embassada. Contemplant aquella aigua, em vaig sentir terriblement
deprimit. Aquella immensitat d’aigua, aturada per una simple paret en forma de clova
d’ou. Aigua morta, tèrbola, presonera, programada per a una feina que no és
la seva: passar per un tub invisible de quatre quilòmetres i fer rodar una gran
turbina cent metres més avall. Mirant aquella aigua, la veies trista, vençuda,
deprimida. Vaig sentir una gran ràbia pels pantans... Però en realitat era
ràbia per la vida, perquè aquella aigua derrotada era un reflex de mi
mateix.
Rosa Podem pensar que l’aigua no està feta per
fer moure una turbina... Però ella no se’n fa cap problema; i es recupera tan
bon punt torna a fer-se riu, i escampa vida. Podem patir moments semblants quan
ens preguntem quin sentit té la meva vida.
Miquel Què en penses de la meva malaltia?
Rosa El que jo en pugui pensar no et serviria de
res. L’important és el que en pensis tu. Però compte: no t’equivoquis de
pregunta. No et preguntis com sortiràs de la depressió, sinó com
i a qui vas donant la teva vida. Per estrany que sembli, la vida no és
per “viure-la” sinó per “donar-la”; i només donant-la, la vivim.
Diumenge 27 de durant l’Any
A.
“El Regne de Déu us serà pres
i serà donat a un poble que
el farà fructificar”.
En Pere i la Clara.
1. En Pere
és un home impetuós, actiu, generós. Sense buscar-ho, sempre acaba essent el
líder dels que s’agrupen amb ell. Poques idees, però clares i segures. Ara, amb
els seus companys, ha constituït un nou partit per defensar la identitat
del seu país. Ell, per al seu País, donaria la vida.
2. És el
líder indiscutible del seu grup, però té una espina clavada: la seva dona no
combrega amb els seus mètodes. Encara que s’estimen molt, no es posen mai
d’acord en les formes. Ella, després d’escoltar-lo sincerament, sempre acaba
dient-li: Pere: no vas bé. Però ell pensa: I, què sap, ella,
d’aquestes coses?
3. Així
han passat uns anys. Però avui en Pere està del tot deprimit. Uns resultats no
prou bons en les últimes eleccions han provocat que s’hagi qüestionat el
seu lideratge. En l’últim congrés del partit ha estat substituït.
4. La
Clara, la seva dona, el troba assegut al sofà, davant la tele apagada, i voltat
de diaris sense obrir. El cop ha estat dur, però ella intueix que,
finalment, el seu Pere està madur per néixer de nou. Més que d’esposa,
haurà de fer de mare, per ajudat aquest homenot, ara derrotat, a reconciliar-se
amb la Vida. Però no com abans. Ella coneix bé en Pere, i intueix que el “fracàs”
d’ara l’haurà fet capaç d’aprendre la lliçó. Per això se li acosta i s’asseu al
seu costat, sobre mateix dels diaris que no ha obert.
Clara Decebut? −li diu amb veu amiga.
Pere Decebut i empipat.
Clara Havia d’arribar, aquest moment.
Pere Estàs contenta, oi? Mai no m’has fet
costat, tu.
Clara Et faig costat ara. Abans, ni tu ho necessitaves
ni jo n’hauria sabut.
Pere Has guanyat. Potser t’hauria d’haver
fet cas abans.
Clara Ni jo he guanyat ni tu has perdut.
Els homes massa sovint veieu la vida només com una lluita, i si no sou vencedors,
ja us doneu per vençuts.
Pere El que em sap més greu és ser traït pels
propis companys.
Clara Traït? “Tot s’hi val en la guerra”. I això
vostre és una guerra, per molt “civilitzada” que pugui semblar.
Pere Tants esforços per no-res!
Clara No! No han estat per no-res. A tu t’han
servit de molt! Han servit perquè et puguis vèncer a tu mateix.
Pere Què vols dir?
Clara La Política funciona segons la llei del
més fort. La Democràcia no canvia aquesta llei; només la fa una mica
menys violenta. Allò que és realment important és ser capaç de substituir la llei
del més fort per la llei del més feble, com passa en les
famílies. A les famílies, l’infant, el malalt, el derrotat,... són el centre
de la família.
Pere Suggereixes que abandoni la Política i em
dediqui a fer de germaneta dels pobres?...
Clara Sempre fem política. Les germanetes dels
pobres fan més i millor política que molts polítics...
Pere En concret, què suggereixes? Políticament
fracassat, què puc fer?
Clara Políticament no has fracassat sinó madurat,
aprenent la lliçó més important per un home, sigui polític o no. Fes Política,
però decidit a no buscar-hi mai el Poder. Veurem què passa! A la millor inventes
alguna cosa millor del que tenim ara!...
Pere Jo sempre he fet política com un servei.
Clara N’estic segura. Però el Poder i el Servei
són com l’aigua i l’oli: no es barregen mai, encara que ho intentis. Ara ja ho
has comprovat...
Pere I tant que ho he comprovat! Una comprovació
dura... Reconec que si tot això em cou tant és perquè he valorat més el Poder
que el Servei. Però, ¿com es coneix que s’actua per Servei i no
per Poder?
Clara És molt fàcil: si es fa política de dalt a
baix, és Poder; si es fa de baix a dalt, és Servei. Passa com en
els arbres: la saba puja de les arrels a les fulles. Un cop allà,
rep el bes del sol i les moixaines dels vents, i se’n torna al terreny
d’on ha sortit.
Pere He de tornar al terreny...
Clara És l’únic lloc des d’on la nostra vida es fa
servei.
Pere M’hi ajudaràs?
Clara Fa temps que t’hi espero.
Diumenge 28 de durant l’Any
A.
“...com és que has entrat
sense vestit de festa?”.
L’Estat del benestar.
1. La sala de festes i el banquet
per a tothom, de l’evangeli d’avui, ens poden suggerir allò que, en el
llenguatge actual, en diem l’Estat del Benestar. Tothom hi és convidat.
I també: tothom hi té dret.
2. Però la paràbola té dues parts,
totes dues sorprenents. Els primers invitats no hi volen anar perquè... tenien
altres ocupacions. Els segons invitats −“convideu tothom... bons i
dolents”−, omplen la sala, però s’ha de portar “vestit de festa”, i
algú no el porta.
3. Aplicant això a l’Estat del
Benestar, podríem també dir: és per a tothom, però cal portar vestit
de festa.
És realment digne d’admiració que
hàgim estat capaços de crear una societat en què l’ensenyament sigui gratuït, i
ho sigui també l’atenció mèdica i els hospitals públics; que, si perdem la feina,
puguem cobrar l’atur; que puguem viure dignament treballant 40 hores de les 168
que té la setmana, i amb un mes de vacances. I sobretot és admirable tenir una
pensió de jubilació que permeti una vellesa despreocupada. I obrir l’aixeta, i
que surti aigua, o que premem un botó i s’encenguin els llums... L’Estat del
benestar és senzillament una meravellosa meravella.
4. Però cal el vestit de festa.
El “vestit de festa” vol dir “pensar en els altres”, i
pensar-hi amb generositat. L’Estat del Benestar només és
possible si neix d’una majoria generosa. Generositat no només a
l’hora de pagar el cost del benestar sinó també a l’hora de
beneficiar-se’n, evitant els abusos. És cert que, un cop instaurat, l’Estat
del benestar esdevé un dret per a tothom, però continua
essent fruit d’una generositat consensuada. Si es perd la generositat,
desapareix el dret i s’esgota el benestar.
I aquest és el seu punt més delicat,
que pot convertir-se en un problema insoluble. Un problema que el
va corcant per dintre, com els tèrmits de les bigues de fusta, fins a provocar
el seu col·lapse.
5. L’Estat del benestar és per
a tothom, però no arriba igualment a tothom. D’una manera o altra, va
apareixent una línia de separació entre els qui en gaudeixen més
i els qui no en gaudeixen tant. A causa d’aquesta línia, cada vegada més
persones pensen que a ells no els arriba suficient benestar. Tots tenim
dret a la sanitat pública, però si vaig a Urgències a les dues de
la matinada, i em trobo que no obren fins a les vuit, sento el meu dret no
respectat. Hi ha un servei d’escombraries, però si el camió fa fressa
davant de casa a les quatre de la matinada, no respecta el meu dret al
descans. Hi ha escola gratuïta, però si no puc portar el fill a l’escola
concreta que jo vull, sento conculcat el meu dret. Existeix el dret
de vaga, però si em toca de fer serveis mínims, no és respectat el
meu dret...
6. Són tants els drets
que ens corresponen en un Estat del benestar, que molts, per un motiu o
altre, es situen a l’altre costat de la línia divisòria considerant que,
en comparació amb als altres, no reben prou “dosi” de benestar. I això
es converteix fàcilment en una “bona excusa” per descuidar la generositat...
fins que l’Estat del benestar es col·lapsa.
7. Donada la manera de ser dels
Humans, l’Estat del benestar també genera malestar. Com diu un
company meu que ha marxat a un altre país: “No m’agraden els Estats del
benestar, perquè és on hi ha més gent que es queixa”. Tindrà raó?
Diumenge 29 de durant
l’Any A.
“...planejaren
la manera de sorprendre Jesús
en alguna PARAULA comprometedora.”
LES PARAULES.
1. L’Evangeli de Joan comença:
“Al Principi existia la paraula...”.
Aquesta expressió fa referència als inicis de l’Obra de Déu: “Al Principi
... la terra era caòtica i desolada... i l’esperit (alè, paraula) de Déu
planava sobre les aigües. Déu digué:...” (Gènesi 1,1).
La paraula posa ordre en el
Caos i “neix” l’Univers (Uni-vers). L’Univers, en la visió bíblica, neix per la
força de la paraula. Però aquesta força també pot
destruir-lo.
2. Hem creat uns mitjans
potentíssims per dir o imposar paraules. Els qui disposen d’aquests mitjans
poden canviar el món. Poden construir-lo o destruir-lo. Qui domina les paraules
domina les nostres vides. Amb una sola paraula es pot salvar o enfonsar
un home, o un poble, perquè les paraules són el “material” amb
què construïm els nostres pensaments.
3. En els anomenats països
democràtics hi ha llibertat d’expressió. Això vol dir que tothom té
la possibilitat de dir les seves paraules. Però, en el guirigall de la
vida real, això serveix de ben poca cosa, ja que ningú no pot escoltar altres
paraules que aquelles que vomiten els altaveus més potents. Recordo que,
de jove, per la Festa major havia anat a les Fires. Els potents altaveus
d’algunes atraccions feien impossible parlar amb ningú. Igualment passa
en el nostre món: no serveix de res el dret d’expressió si no disposes
d’un potent altaveu, o que algú vulgui escoltar directament la teva paraula.
Però per escoltar una paraula escollida, cal primer alliberar-se dels
altaveus que eixorden.
4. Cada dia rebem un diluvi de paraules
que fan impossible pensar per nosaltres mateixos. Això anul·la la Llibertat,
encara que ens parlin de llibertats. Les paraules ens arriben de
fora i entren pels nostres sentits; van al cervell i arriben al cor. Aquí
devoren la nostra ment i la nostra
llibertat, i es disfressen amb la
seva pell. Quan surten a l’exterior, les exhibim pensant que són cosa
nostra, contents i enganyats; i inconscientment esclaus. Ens pensem que disposem
de paraules per entendre’ns i per entendre la realitat, però només tenim
paraules injectades al nostre cervell des de fora.
5. Si algú, clarivident, examinés
alguna de les “nostres” paraules, potser també podria preguntar,
com en l’evangeli d’avui: De qui és aquesta figura i el nom que hi ha escrit? Potser aleshores ens adonaríem amb sorpresa que les “nostres”
paraules porten la imatge i l’inscripció del locutor més poderós.
Ens les ha infiltrat com un servei d’informació, però són la
“pantalla virtual” que subtitueix la visió objectiva de la realitat.
6. És urgent salvar-nos
els mots, com diria Salvador Espriu. Per aconseguir-ho, ens cal recuperar el silenci
interior (i exterior). El silenci interior és el jardí on es
cultiven i floreixen aquelles paraules que ens poden alliberar. Però, no
ens enganyem: el preu de la Llibertat pot ser molt alt. Per a Jesús de
Natzaret, el preu va ser la seva pròpia vida, perquè els enemics de la
Llibertat sempre trobaran alguna paraula comprometedora per
poder-nos condemnar.
Diumenge 30 de durant
l’Any A.
Retorn del sagrat.
Jesús va ser condemnat per les
autoritats religioses. Quin era el seu crim? Haver posat al mateix
nivell el primer manament i el segon; haver posat en paral·lel l’amor
a Déu i l’amor als altres. Això, a judici dels defensors dels
drets de Déu, era una blasfèmia que s’havia de castigar.
Amb ocasió d’un enterrament, es van
trobar un capellà i un amic seu. Van parlar poc perquè la cerimònia estava per
començar. Però la conversa podria
haver continuat, més o menys, d’aquesta manera:
Amic La gent necessita la religió. Quan
mor algú, volen veure-hi el capellà, i “vestit” de capellà. La gent vol ritus.
Capellà És cert. Això es veu
també en molts joves d’avui: com que ja no han hagut d’emancipar-se de la Religió,
ara hi troben un cert exotisme interessant. Ocasionalment, el llenguatge
misteriós de la religió els encanta; i millor si no l’entenen.
Torna el llatí!
Amic Però hi ha capellans,
sobretot alguns dels grans, que això no ho volen entendre. I, què passa? Que la
gent se’n va a les altres religions, o s’ho munta a la seva manera. Us esteu
perdent el jovent! Fixa’t: a les parròquies no hi ha cap jove, en canvi a la Jornada
Mundial de la Joventut n’hi havia més d’un milió. I molts capellans
progres criticant-ho!...
Capellà Barreges les coses:
una cosa és el retorn del sagrat, i una altra cosa molt diferent és la missió
o la feina del capellà. ¿Quina hauria de ser l’actitud del capellà
davant el sagrat que torna? Dit més directament: ¿El capellà ha
d’aprofitar el retorn del sagrat per a fer clients, o s’hi ha de
mostrar crític, perquè això del sagrat és una cosa molt
ambivalent?
Amic Aquestes disquisicions
no fan per mi. La gent és molt més simple: volen, necessiten el sagrat,
i vosaltres formeu part del sagrat. Per això us demanen cerimònies
religioses. Les coses van així.
Capellà Hi ha moltes
maneres de ser capellà. Jo no sóc “part del sagrat” tal com l’entén
molta gent. Se suposa que un capellà és deixeble de Jesús. Doncs bé: no
descuidis que Jesús va ser condemnat pels sacerdots i pels defensors del
sagrat.
Amic Mira: jo, d’Històries,
no en sé. El que veig és que a totes les Religions hi ha persones sagrades,
digues-ne sacerdots, gurus, imams o bruixots. La
gent us necessita, i per això us busca, sobretot en situacions límit...
Capellà Jesús no va fer ni sacerdots
ni gurus ni bruixots... Ben al contrari. La gran aportació de
Jesús és mostrar-nos que no hi ha coses sagrades i coses impures o
profanes. Tota la realitat
és sagrada: tota vida és sagrada, tots els humans som sagrats,... perquè
tot és fruit d’un projecte d’amor
de Déu mateix. Si entenem el “sagrat” com una cosa diferent del món
normal, separada, especialitzada, exòtica,... pot resultar molt perillós.
Amic Dir que “tot és
sagrat” és com dir que res no és sagrat, ja que no hi hauria diferència
amb el profà.
Capellà Per això molts no
creuen en res sagrat. Si això és una reacció contra la divisió
que sovint s’ha fet entre persones sagrades i normals, entre
llocs sagrats i llocs profans, o entre temps sagrats i
temps normals,... hi estic totalment d’acord.
Amic Si els capellans (o
alguns capellans) esteu d’acord en que el sagrat no existeix, a
què us dediqueu?
Capellà Jo puc respondre
només per mi. No em sento gens cridat a dedicar-me al sagrat, entès com
un món a part. O millor: donades les circumstàncies, m’agradaria saber
alliberar tothom de les possibles necessitats, dependències o servituds sagrades.
És el que va fer Jesús, segons aquell relat de la Samaritana: Jesús no
li ofereix aigua per satisfer la seva necessitat sinó que li dóna una aigua
per treure definitivament la seva necessitat de beure. (Joan 4,13).
M’agradaria ajudar a treure aquesta “necessitat de sagrat” de
què tu parles.
Amic No fa cap mal la “necessitat
de sagrat”!
Capellà Sí que fa mal: crea dependències; i aquestes dificulten la
plena i joiosa comunió amb tothom, amb tots els vivents i amb tot l’Univers. I
manté en nosaltres una necessitat que ens deshumanitza. Et sembla poc?
Diumenge 31 de durant l’Any
A.
“Però vosaltres no us heu de
fer dir mestres”...
Demo-cràcia.
1. La paraula democràcia, com és evident, ve de la unió de dues paraules
gregues: “Demos” (Poble) i “Kratos” (Poder, força, govern).
Com a sistema polític, molts
consideren que la Democràcia és una cosa bona. Per contra, també
és molt famosa aquella sorprenent afirmació de Winston Churchill, un demòcrata
reconegut i de categoria, que l’any 1947 afirmava amb contundència: “La
democràcia és la pitjor forma de govern, excepte totes les altres formes que
s’han provat fins el moment”. Aquesta frase sol ser repetida canviant-la
una mica: “La democràcia és la forma de govern menys dolenta”.
2. Els “problemes” de la democràcia venen de cada una de les dues
paraules que la formen.
A). demos (poble):
Quin poble? La Humanitat no
està organitzada per Pobles sinó per Estats. I no cal ser un gran
coneixedor de la Història per saber que els Estats no són pas fruit d’un
pacte sinó que, directament o indirecta, són fruit de les guerres.
En pocs casos coincideixen Poble i Estat; en la gran majoria dels casos, els
Estats inclouen, de grat o per força, diferents Pobles, enters o fragmentats.
Donat que la paraula “Poble”
és ben acollida, els Estats se l’han feta seva per legitimar-se a si mateixos,
i sovint la volen en exclusiva. En tot cas, quan parlen de democràcia o
de que “el Poble mana”, sobreentenen que Poble ho són només
ells. Així, una gran quantitat de Pobles que no són Estat queden
subjectats a “majories alienes” formades pels Estats. Això provoca que
es donin situacions oficialment “democràtiques”, però realment
“antidemocràtiques” i perverses. És per això que la Democràcia, aplicada
als Estats, és una contradicció en si mateixa.
B). kratos (poder):
La segona paraula de demo-cràcia
és conflictiva en si mateixa. És suficient un mínim de sensibilitat per
adonar-se que les relacions de Poder sempre deshumanitzen. El
Poder deshumanitza a qui s’imposa i a qui n’és la víctima. Encara que,
segons l’Evangeli, hi ha una diferència important: qui és inhumà perquè
s’imposa no té altre “remei” que convertir-se; en canvi, qui és víctima
de deshumanització, té a favor seu l’acció humanitzadora de Déu,
que actua a pesar de totes les reaccions en contra.
3. La frase de W. Churchil hauria de
ser presa més seriosament. La democràcia, com a sistema polític,
no és bona. Ben cert: cal buscar-la i protegir-la, perquè és la forma de govern
menys dolenta; però amb això no n’hi ha prou: si no és bona, és
necessari anar-la corregint constantment.
4. Dissortadament, sembla que avui
entre nosaltres, i en comparació amb mig segle enrere, creix i es posa de moda
una duresa de cor que porta a comportaments profundament antidemocràtics
(contraris al Poble real), fets en nom de la Democràcia. Convé
protegir-se d’aquests fluxos antidemocràtics, vehiculats per uns mitjans
de comunicació potentíssims, però cecs. Una vegada un company, al mig del
carrer, va deixar uns prismàtics a un nen d’uns cinc anys. El nen va mirar... i
arrencà a córrer cap a la vorera: és que va veure una moto se li tirava a
sobre, tot i que la moto estava a més de 50 metres... Els mitjans de
comunicació són com uns prismàtics, màquines de multiplicar
que fan grans (i insolubles) problemes normals de la convivència quotidiana. La
diferència entre nosaltres i el nen dels prismàtics és que ell de seguida va
recuperar la visió real; en canvi nosaltres, tenim la “ment segrestada”
per la deformació de la informació. Per corregir la democràcia,
o per avançar cap una democràcia real, com diem actualment, cal començar
per dues coses: recuperar la capacitat de veure-hi clar i superar la duresa
de cor que ha anat generant en nosaltres una presentació esbiaixada de la
realitat.
Diumenge 32 de durant l’Any
A.
“Cinc de prudents... i cinc
de sense seny”.
La mare de
l’Àlvaro ha anat a la parròquia per apuntar el seu fill a la 1ª Comunió. Es
coneixen amb la catequista, i han xerrat una bona estona. Ella, la mare, ja
havia fet la seva 1ª Comunió a la parròquia, i ara lamenta que no hi hagi
aquells grups de mainada de quan era nena.
−Ens ho
passàvem molt bé! Per què no ho feu, ara? −va dir amb un to una mica acusador.
−Els temps
han canviat −va respondre la catequista−. De totes maneres, si l’Àlvaro vol
venir, es podria fer un grup. Què et sembla els dissabtes, a les 4?
−Els
dissabtes... Saps què passa? Que juga a futbol i, sobretot quan juguen fora, no
podria venir.
−I els
diumenges, a les 3:30?
−Ui, no!
Els diumenges anem a veure els avis; que se’ls estima molt.
−Què et
sembla els dijous, a les 12:15 sortint d’escola?
−Vols dir?
Però si a les 3 ja han de tornar-hi a ser!... Aniria molt estressat...
−Doncs a
les 5, quan han acabat...
−El que
passa és que dos dies va a anglès, i dos més, a reforç de mates... Saps: li
costen una mica els estudis...
Entenent
el que passava, la catequista li va dir:
−Doncs,
mira: aquí tens aquest imprès. És per vosaltres, els pares. És per
ajudar-vos a decidir. Es tracta d’una historieta de l’Evangeli que parla de 10
noies que, en un casament, esperaven que arribés el nuvi... També hi ha un
petit qüestionari. Us en parleu, i després ens tornem a veure per trobar
una solució.
−Ah, molt
bé –va respondre la mare. Es van fer un petó, i va marxar.
Al cap
d’una setmana la mare de l’Àlvaro va telefonar la catequista dient-li que la fitxa
que li havia donat era força estranya; fins i tot el seu fill s’havia
escandalitzat d’aquelles noies que no volien compartir el seu oli amb les
altres que s’havien adormit...
−Però...
si us vaig dir que era per a vosaltres, els pares! No era per a l’Àlvaro. Era
per ajudar-vos a vosaltres a parlar-ne i decidir! Repeteixo: aquesta historieta
és perquè la llegiu vosaltres, i després us respongueu el qüestionari
que hi ha.
....................
La mare no
va tornar amb la catequista, ni l’Àlvaro va anar a la catequesi, ni va fer cap comunió.
Estant ja
a la Universitat, el destí va voler que fes amistat amb una noia que el va
convidar a unes trobades de joves. És un grup de reflexió i sentit de la vida −va dir-li−, i és molt interessant.
−No serà
una secta! −va replicar, mig en broma, ell.
−Si vens,
tu mateix ho podràs jutjar. A mi no m’ho sembla −va respondre, ella.
És en
aquest grup que l’Àlvaro va conèixer la Núria. Després es van casar, i ara ja
tenen un noi de 8 anys.
...................
Aquesta historieta la va
explicar el mateix l’Àlvaro en una trobada de pares de 1ª Comunió. I va afegir:
el nostre fill se’ns està fent gran per moments, i la Núria i jo no volem que
ens trobi amb les torxes sense oli, com va passar als meus pares amb mi.
Per això estem aquí.
Diumenge 33 de durant l’Any
A.
“Entra a celebrar-ho amb el
teu Senyor”.
Literalment: “Entra al goig del teu Senyor”.
1. Preparant un tema per una classe
de Religió de 1er. de batxillerat, vaig pensar que anirien bé unes diapositives
del guernica de P. Picasso.
No és que a mi m’agradés especialment aquesta pintura, però creia que ens
podria servir. Després vaig trobar un petit llibret que explicava i comentava
precisament aquest famós quadre. Llegint-lo, m’anava entusiasmant més i mes,
admirant i gaudint d’aquella obra que ara em sembla autènticament meravellosa.
Una cosa semblant m’ha passat amb la passió
segons st. mateu de J.S. Bach, després que un bon amic vingués a la
parròquia a fer-nos assaborir allò que ara valoro com una autèntica obra
mestra de la música.
No tothom gaudeix igualment de l’Art, sinó que depèn de la preparació de cadascú. No sempre estem preparats per gaudir de la VIDA, sinó que depèn del grau de sensibilitat que hem anat adquirint.
No tothom gaudeix igualment de l’Art, sinó que depèn de la preparació de cadascú. No sempre estem preparats per gaudir de la VIDA, sinó que depèn del grau de sensibilitat que hem anat adquirint.
2. L’evangeli d’avui conté una frase
genial: “Entra al goig del teu Senyor”. (Llàstima que la traducció del
Missal, intentant fer-la més clara, la’n privi de la seva profunditat).
Aquestes paraules són dites a dos “administradors” que havien administrat bé els talents rebuts. No es tracta d’un simple premi pel seu bon servei; allò que se’ls concedeix és gaudir del mateix goig del seu Senyor. Els dos administradors, gestionant els talents rebuts, han adquirit la capacitat de gaudir d’allò mateix que és la felicitat del seu Senyor (Déu), i són invitats a entrar-hi.
Aquestes paraules són dites a dos “administradors” que havien administrat bé els talents rebuts. No es tracta d’un simple premi pel seu bon servei; allò que se’ls concedeix és gaudir del mateix goig del seu Senyor. Els dos administradors, gestionant els talents rebuts, han adquirit la capacitat de gaudir d’allò mateix que és la felicitat del seu Senyor (Déu), i són invitats a entrar-hi.
3. El contrast ve indicat pel mal
administrador que ha amagat el talent rebut. Amagant el
talent que li havia ofert el seu Senyor, no s’ha “sensibilitzat” per a
les coses del Senyor, i no pot “entrar” en el seu goig. Si hi entrés,
seria com entrar a un concert algú a qui no agrada la música; o com oferir el
plaers d’una bona companyia a algú que vol estar sol. Per a l’administrador
infidel, invitar-lo a entrar en el goig del seu Senyor,
hauria estat com invitar-lo a un infern. Per això el seu lloc és “a
fora”. Però, “a fora” no hi ha res. Com es pregunta amb llenguatge
precís, el poeta David Jou: “Què em queda de real, realitat no contemplada?”
(Cant Espiritual). Fora de l’àmbit creat per la mirada de Déu, no hi ha res
de res. És la mirada amorosa del Creador que ens fa existir com a creatures
estimades; com en un teatre, allò que fa reals als actors és que
hi hagi algú que se’ls mira.
4. La VIDA és el talent més
gran i més “prenyat de felicitat”
que hem rebut; però només podem gaudir-ne en la mesura que hem desenvolupat la
nostra “sensibilitat vital”. Viure ens ofereix aquesta
oportunitat. Aprofitar-la o no, és decisió de cadascú.
Crist Rei. 2011. Any A.
“Pilat va preguntar a Jesús (a l’Home):
Ets rei, tu?”
Eleccions.
Una casual
casualitat ha fet coincidir la Festa de Crist Rei i les Eleccions
per al govern del regne d’Espanya. Encara que són coses diferents, el
seu llenguatge semblant fa oportú reflexionar-hi una mica.
D’entrada
ens adonem que tots som ciutadans de dos regnes: un que no ve
d’aquest món, anomenat també regne de Déu, i un altre que ve d’aquest
món, i pot tenir diferents noms: Regne, Estat, República, País...
Cal fer atenció a aquesta diferència d’origen. La posa en relleu l’Evangeli de Joan quan, en el Judici contra Jesús (contra l’Home), Pilat li pregunta: Així, doncs, tu ets rei? Jesús accepta que és rei, però aclareix de seguida: el meu regne no ve d’aquest món. Val a dir que, a vegades, aquestes paraules s’han entès com si el regnat de Jesús no fos d’aquest món. Però per als Humans no hi ha un “altre” món, i és en aquest únic món on podem col·laborar o no en el regne de Déu. Això ho deixa ben clar l’evangeli de Mateu que hem llegit: El Rei (l’Home) diu a uns: veniu... perquè tenia fam i em donàreu menjar, tenia set i em donàreu,... Després diu a uns altres: lluny de mi... perquè tenia fam i no em donàreu menjar, tenia set i no em donàreu beure,... El regne de Déu no ve d’aquest món perquè ve de Déu, però és d’aquest món, i té per objectiu construir humanitat. Per això el judici final està presidit per l’Home i cadascú hi és acollit o refusat segons hagi fet o no humanitat.
Cal fer atenció a aquesta diferència d’origen. La posa en relleu l’Evangeli de Joan quan, en el Judici contra Jesús (contra l’Home), Pilat li pregunta: Així, doncs, tu ets rei? Jesús accepta que és rei, però aclareix de seguida: el meu regne no ve d’aquest món. Val a dir que, a vegades, aquestes paraules s’han entès com si el regnat de Jesús no fos d’aquest món. Però per als Humans no hi ha un “altre” món, i és en aquest únic món on podem col·laborar o no en el regne de Déu. Això ho deixa ben clar l’evangeli de Mateu que hem llegit: El Rei (l’Home) diu a uns: veniu... perquè tenia fam i em donàreu menjar, tenia set i em donàreu,... Després diu a uns altres: lluny de mi... perquè tenia fam i no em donàreu menjar, tenia set i no em donàreu beure,... El regne de Déu no ve d’aquest món perquè ve de Déu, però és d’aquest món, i té per objectiu construir humanitat. Per això el judici final està presidit per l’Home i cadascú hi és acollit o refusat segons hagi fet o no humanitat.
Els altres
regnes venen d’aquest món. Directament o indirecta, són obra dels vencedors
d’una guerra prèvia. Les eleccions també són una guerra, encara
que no violenta i, més o menys, civilitzada. Els vencedors
“regnaran”. I s’hi dóna una situació un xic estranya: els vencedors
governaran sobre el Poble en nom del Poble, tot i que, per un motiu o
altre, són majoria els qui no els han votat. Però així és el joc democràtic.
El
significat d’unes eleccions pot ser molt variable: és mou entre dos
extrems: des de les dictadures (on els dictadors convoquen eleccions
per fer-se legitimar pel Poble) fins a les democràcies més o menys reals
(on els elegits esdevenen més o menys servidors de la vida del Poble).
Més enllà de les eleccions, les persones concretes podem mantenir
l’horitzó de la construcció d’Humanitat, propi del regne de Déu.
(Cal saber, però, que també les dictadures normalment pretenen “fer
Humanitat”, però no com a servei sinó com a imposició; com a
“únics salvadors”, imposant a tothom els seus propis projectes en
substitució del projecte de Déu).
Si mirem
la nostra Església, veiem, amb sorpresa, que en la seva estructura més visible,
també s’hi ha “encastat” un regne que ve d’aquest món. Això comporta,
com a mínim, dos mals: un primer mal és que aquesta barreja no deixa veure en
claredat el regne de Déu que l’Església hauria de fer visible. L’altre
mal és que, en quant a regne que ve d’aquest món, no és cap exemple de
democràcia sinó tot el contrari.
És urgent fer el que estigui a la
nostra mà per alliberar l’Església de tanta incongruència. I no és tan difícil
com podria semblar, ja que aquest regne encastat en l’Església, avui
dia, no té més força que la que cadascú li vulgui donar. Seria un bon
servei a la llibertat de l’Església que cadascú, particularment o en
grup, sabés prescindir d’aquest regne encastat. L’Església, com a
visualització en aquest món del regne de Déu, continua expressada per
aquelles paraules de Jesús: on n’hi ha dos o tres reunits en el meu nom, jo
estic enmig d’ells. És a dir: on n’hi ha dos o tres reunits per fer
Humanitat, jo (l’Home) estic enmig d’ells. Tota la resta fa nosa.
========================
Nou Any litúrgic. Any B
1er. diumenge d’Advent.
2011. Any B.
“Fer néixer Humanitat”.
(En un grup de catequesi)
Catequista. Avui
comencem l’Advent. Això vol dir que s’acosta una festa molt grossa.
Quina?
Nen El pont de la Constitució.
Cateq. No. Més grossa;
i no tan aviat...
Nen Les vacances de
Nadal.
Cateq. Exacte. La festa
de Nadal. Nadal és una festa grossa. Per això dura força dies. I ara, quatre
setmanes abans, ja comencem a preparar-la. I què celebrem per Nadal?
Nena El naixement de
Jesús.
Cateq. Molt bé.
Nen Senyoreta: com
és que Jesús no acaba mai de néixer? Perquè cada any diuen que neix...
Nena Sí que neix cada
any! Cada any a la parròquia hi posen un nen Jesús, i tothom li fa un
petó.
Nen Au va! Tu ets tonta!
Allò de la parròquia només és un nino.
Nena El tonto
ets tu. Com que els teus pares no van a missa, això no ho saben i no t’ho
expliquen. Els meus pares em porten cada any a la missa del gall, i
cantem cançons perquè Jesús ha nascut.
Nen Doncs, el meu
pare diu que Jesús no ha existit mai, i que això de Nadal és només un negoci.
Nena Si no creus en
Jesús... per què vens a catequesi?
Nen Tu et creus molt
sàvia, eh! Doncs mira: els que es creuen més savis són els més burros...
Nena Senyoreta: per
què no diu res, Vtè? Aquest nen ens està insultant!...
Cateq. Us escoltava. I
si ara m’escolteu vosaltres a mi, us diré algunes coses que hauríeu de
saber. Encara que m’ho heu posat molt difícil!!!
Primer de tot us diré que aquí, la que sap més coses sóc jo, i no perquè sóc la catequista sinó perquè sóc la més gran! Heu d’entendre això: tothom, des del moment que neix, comença a aprendre coses. Així, com més vells, més coses sabem. Però també, tots aprenem coses diferents, perquè vivim en llocs diferents, o perquè ens trobem amb persones diferents, o perquè ens agraden coses diferents... Sempre aprenem, però aprenem coses diferents. Així, els que anem a missa aprenem unes coses; i els que no hi venen, com que van a altres llocs, aprenen altres coses.
Fixeu-vos que això està molt bé perquè d’aquesta manera, quan parlem, tots podem aprendre els uns dels altres. Encara que jo sé més coses que vosaltres perquè sóc més gran, també aprenc de vosaltres moltes coses perquè la meva vida és diferent de la vostra. Tots podem aprendre els uns dels altres. Però, només si som amics! Si no som amics, no aprenem res de res, perquè només veiem les coses des del nostre cantó. Quan discutim, només veiem allò que ens interessa. Per tota la resta som com cecs.
Primer de tot us diré que aquí, la que sap més coses sóc jo, i no perquè sóc la catequista sinó perquè sóc la més gran! Heu d’entendre això: tothom, des del moment que neix, comença a aprendre coses. Així, com més vells, més coses sabem. Però també, tots aprenem coses diferents, perquè vivim en llocs diferents, o perquè ens trobem amb persones diferents, o perquè ens agraden coses diferents... Sempre aprenem, però aprenem coses diferents. Així, els que anem a missa aprenem unes coses; i els que no hi venen, com que van a altres llocs, aprenen altres coses.
Fixeu-vos que això està molt bé perquè d’aquesta manera, quan parlem, tots podem aprendre els uns dels altres. Encara que jo sé més coses que vosaltres perquè sóc més gran, també aprenc de vosaltres moltes coses perquè la meva vida és diferent de la vostra. Tots podem aprendre els uns dels altres. Però, només si som amics! Si no som amics, no aprenem res de res, perquè només veiem les coses des del nostre cantó. Quan discutim, només veiem allò que ens interessa. Per tota la resta som com cecs.
Nen Senyoreta: Jo
vull demanar perdó a l’Ester, perquè li he dit tonta. No volia
insultar-la. Em perdones, Ester?
Ester No estic pas
gaire enfadada. Potser tenies raó: jo no sóc tonta, però m’he portat com
una tonta. Amics, Roger? −li contesta ella tot allargant-li la mà.
Roger És clar que sí!
−donant-li també la mà.
Cateq. Ei!!! Això és
meravellós! M’acabeu de posar-me les coses molt fàcils! −va dir ella,
entusiasmada, agafant també les mans dels dos nens.
Acabeu d’ensenyar-nos a tots què vol dir Nadal.
Neix o no neix, Jesús, per Nadal? Mireu: Jesús, com a persona concreta, ja fa 2000 anys que va néixer; i no torna pas a néixer cada any. Però, quan ara parlem del naixement de Jesús, volem dir tot allò que fa néixer una mica més la Humanitat. És a dir: tot allò que la ajuda a créixer, a ser més bona; tot allò que ens ajuda a ser més “humans”.
Això que acabeu de fer vosaltres dos, fa que la Humanitat ara sigui més bona que fa dos minuts.
Heu fet néixer una mica més Jesús, perquè heu fet que hi hagi una mica més d’Humanitat entre nosaltres.
Celebrem les festes de Nadal una vegada cada any, però és Nadal cada dia que algú fa néixer una mica més d’Humanitat, com vosaltres heu fet ara.
Acabeu d’ensenyar-nos a tots què vol dir Nadal.
Neix o no neix, Jesús, per Nadal? Mireu: Jesús, com a persona concreta, ja fa 2000 anys que va néixer; i no torna pas a néixer cada any. Però, quan ara parlem del naixement de Jesús, volem dir tot allò que fa néixer una mica més la Humanitat. És a dir: tot allò que la ajuda a créixer, a ser més bona; tot allò que ens ajuda a ser més “humans”.
Això que acabeu de fer vosaltres dos, fa que la Humanitat ara sigui més bona que fa dos minuts.
Heu fet néixer una mica més Jesús, perquè heu fet que hi hagi una mica més d’Humanitat entre nosaltres.
Celebrem les festes de Nadal una vegada cada any, però és Nadal cada dia que algú fa néixer una mica més d’Humanitat, com vosaltres heu fet ara.
Diumenge 2on. d’Advent. Any B.
Jo us he batejat només amb
aigua;
ell us batejarà amb l’Esperit
Sant.
(Continua el grup de catequesi)
Nen Senyoreta: l’altre
dia ens va dir una cosa que no entenc: que, quan diem que Jesús neix, volem dir
que neix una mica més la Humanitat. Però, la Humanitat és molt més vella que
Jesús...
Cateq. És veritat: això que
us vaig dir és una mica difícil d’entendre perquè encara sou massa petits. A
veure si us ho sé explicar.
Vosaltres, ara, quants anys teniu?
Vosaltres, ara, quants anys teniu?
Nen 9 anys, més o menys.
Anem al mateix curs...
Cateq. 9 anys són força
anys. Però, ja sou persones grans?
Nens No! Som encara nens i
nenes...
Cateq. I què vol dir que
encara sou nenes i nens?
Nen (Després d’un
petit silenci) Vol dir que per viure i créixer encara necessitem els pares
i la gent gran.
Cateq. Exacte. Molt ben dit!
I l’any que ve, ja sereu grans?
Nen No. Només serem una
mica més grans.
Cateq. I d’aquí 10 anys?
Nen Ja serem grans; i
podrem portar cotxe!
Cateq. Si teniu cotxe, és
clar... Podreu portar cotxe perquè ja sereu capaços de dirigir la
vostra vida. També sereu responsables d’allò que fareu o deixareu de fer...
Tot això vol dir que tardem 18 anys a fer-nos grans. Podríem dir que, abans de ser dones i homes de debò, estem 18 anys creixent, o naixent cada dia una mica més.
Doncs, mireu: això que passa a cada un de nosaltres, també ha passat amb la Humanitat. Els primers homes i dones eren poc “nascuts”. Però la Humanitat ha anat creixent durant milers d’anys.
Tot això vol dir que tardem 18 anys a fer-nos grans. Podríem dir que, abans de ser dones i homes de debò, estem 18 anys creixent, o naixent cada dia una mica més.
Doncs, mireu: això que passa a cada un de nosaltres, també ha passat amb la Humanitat. Els primers homes i dones eren poc “nascuts”. Però la Humanitat ha anat creixent durant milers d’anys.
Nen Com ha crescut, la
Humanitat?
Cateq. La Humanitat som tots
els homes i dones que han existit o existim (i també els que existiran). Hi ha
persones, moltes persones, que la fan créixer perquè són bones; i també n’hi ha
que fan difícil aquest creixement perquè es porten malament.
Nen És com al cole.
A la nostra classe hi ha dos nens que, quan hi són tots dos, tots perdem el
temps i fem el burro. Però, quan en falta un d’ells, el profe diu
que treballem molt i que aprenem moltes coses.
Cateq. Això que passa a la
classe, passa també als pobles, als països,... i a tota la Humanitat. Hi ha
gent que ajuden a que tots ens respectem i siguem amics. Així la Humanitat
“neix una mica més”; és a dir: creix. També a vegades provoquem
baralles, fem guerres... Fins i tot, a vegades, hi ha gent que mata! Això no
deixa créixer la Humanitat.
Nen Jesús va ajudar a
créixer la Humanitat?
Cateq. I tant! I no només
això. Vosaltres, el dia que fareu 18 anys, sereu majors d’edat. Però la
Humanitat, ¿quan es va fer major d’edat? (Silenci dels nens)
Les persones que van veure la manera com Jesús vivia fent el bé a tothom, i com moria donant amb amor la seva vida, es van adonar que aquella manera de viure era la manera de ser homes i dones adults. Per això van considerar que, en Jesús, la Humanitat ja havia arribat a ser major d’edat. En Jesús, la Humanitat s’havia fet gran. Ara només falta que també ens fem “grans” la resta dels humans.
Les persones que van veure la manera com Jesús vivia fent el bé a tothom, i com moria donant amb amor la seva vida, es van adonar que aquella manera de viure era la manera de ser homes i dones adults. Per això van considerar que, en Jesús, la Humanitat ja havia arribat a ser major d’edat. En Jesús, la Humanitat s’havia fet gran. Ara només falta que també ens fem “grans” la resta dels humans.
Nen Abans de Jesús,
ningú no havia estat bona persona?
Cateq. Hi havia hagut moltes
persones bones, i molt bones. Van ser precisament elles, les persones bones,
les que van fer créixer la Humanitat perquè hi pogués néixer una persona
tan bona com Jesús. Els Evangelis ens parlen de totes aquestes bones
persones representant-les sobretot en dos personatges: una dona: Maria,
com a mare de Jesús, i un home: Joan Baptista, com a precursor
de Jesús. Li diem precursor perquè la seva feina era dir que “l’home
adult” ja existia, i que tothom el podia veure, si desitjava ser com ell.
Mireu: abans de Jesús, la gent pensava que, per ser bona persona, era necessari sobretot complir bé les normes de la Religió i totes les altres lleis. En canvi, els que van conèixer Jesús es van adonar que les persones realment bones són aquelles que estimen els altres. Les mateixes lleis i la Religió només són bones si ens ajuden a estimar els altres. Només l’amor als altres ens fa ser realment majors d’edat.
Mireu: abans de Jesús, la gent pensava que, per ser bona persona, era necessari sobretot complir bé les normes de la Religió i totes les altres lleis. En canvi, els que van conèixer Jesús es van adonar que les persones realment bones són aquelles que estimen els altres. Les mateixes lleis i la Religió només són bones si ens ajuden a estimar els altres. Només l’amor als altres ens fa ser realment majors d’edat.
La Puríssima. 2011. Any B.
No he escrit cap RELECTURA per a la
festa d’avui. Amb tot, suggereixo llegir el breu poema de David Jou a TEXTOS,
10a “L’arcàngel Gabriel parla de
Maria”. El poeta-científic, amb un punt d’ironia, imagina el nostre
arcàngel molt atabalat per la missió difícil d’haver de parlar el pobre
llenguatge dels humans, i de com poder velar la seva esplendor a
fi de no enlluernar uns ulls tan febles sense deixar-los cecs. Però es troba
amb la sorpresa: quan s’acosta a Maria, aquesta no s’esglaia. Els seus ulls el
miren serens, torbats i juganers, sorpresos i impacients... El bon
arcàngel ha descobert què vol dir allò de “plena de gràcia”. I el poeta,
amb una sola frase, expressa de forma genial i moderna, tot el misteri de
Maria. I ho fa no parlant de Maria sinó del món: “I el món
inhàbil dels humans, per un instant, em semblà ple de meravella”.
Diumenge 3er. d’Advent. Any B.
Li
digueren: Doncs, qui ets?
(Continua el grup
de catequesi).
Nen Senyoreta: diumenge passat ens va dir que
Maria i Joan Baptista representaven les bones persones que havien
“preparat” el naixement de Jesús. Però, quin dels dos és el més important?
Cateq. Aquesta pregunta és molt interessant, però no
te la puc respondre, perquè els Evangelis no parlen de les persones perquè
siguin més o menys importants sinó pel servei que fan. Però la
teva pregunta és interessant perquè és un exemple de la classe de preguntes
que solem fer-nos nosaltres. Els humans, quan encara no hem entès gaire res
dels Evangelis, ens fem preguntes com aquesta teva.
Nen Per als Evangelis, les persones no són importants?
Cateq. Són la única cosa realment important!
Les persones són tan importants que totes ho som al màxim; i per això no hi
poden haver unes persones més importants que les altres.
Els Evangelis ens parlen de Maria i de Joan Baptista perquè van fer serveis molt bons, i diferents.
Maria, una dona −juntament amb Josep−, fa de mare. Com a mare, Maria serveix la nova vida de Jesús, com fem totes les mares amb els nostres fills.
Els Evangelis ens parlen de Maria i de Joan Baptista perquè van fer serveis molt bons, i diferents.
Maria, una dona −juntament amb Josep−, fa de mare. Com a mare, Maria serveix la nova vida de Jesús, com fem totes les mares amb els nostres fills.
Nen I Joan Batista fa de pare?
Cateq. No exactament. En tot cas el pare era
Josep, el marit de Maria. Joan Baptista fa el servei de profeta.
Com a profeta ensenya el significat profund de la vida de Jesús.
Nen Els profetes són aquelles persones
que coneixen el futur?
Cateq. No. El futur encara no existeix, i per això
ningú no el pot conèixer. Els profetes són persones que saben entendre
tan bé allò que passa avui que ens avisen del que pot passar demà.
És com quan el mestre veu que un nen no estudia, i li diu: si continues així,
suspendràs el curs. El mestre no “coneix” el futur, però, veient el present
d’un nen que no estudia, l’avisa del que pot passar.
El servei de Joan Baptista va ser dir a tothom que la Humanitat havia “crescut” tant que ja existia un home-del-tot-bo; i que, els qui volguessin, ja podien seguir el seu exemple.
El servei de Joan Baptista va ser dir a tothom que la Humanitat havia “crescut” tant que ja existia un home-del-tot-bo; i que, els qui volguessin, ja podien seguir el seu exemple.
Nen Els profetes no s’equivoquen mai?
Cateq. Depèn. Com us he dit, els profetes avisen.
Després, depèn de si la gent en fa cas o no. Tornem al Sr. mestre: si aquell
nen que el mestre ha avisat es posa a estudiar i aprova el curs, algú podria
dir que el mestre s’havia equivocat?...
Nen Després de Jesús, també hi ha profetes?
Cateq. És clar que sí; encara que, mentre viuen,
normalment no en diem “profetes”. Per exemple: segurament que els vostres pares
us avisen de moltes coses. Podríem dir que, per a vosaltres, ells són
els vostres profetes més pròxims.
Nen El meu pare sempre em diu que he
d’estalviar l’aigua i l’electricitat. Perquè si no, no n’hi haurà per a tothom.
Cateq. Doncs, faràs molt bé de fer-ne cas, perquè ell
sap molt bé el que està passant avui, i el que pot passar demà si no fem les
coses ben fetes.
Nen Els profetes ens avisen només de
coses dolentes?
Cateq. Aquesta pregunta m’agrada molt i és molt
important. Podria semblar que els profetes ens espanten amb coses
dolentes. Però és totalment al revés. La primera cosa que diuen els profetes
és que Déu estima tant els Humans que ens invita a créixer per poder estar a la
seva altura, i així poder ser feliços com ho és Ell. Això és el més
important que diuen; i ens avisen, quan veuen que ens ho podríem perdre. Tornem
al Sr. mestre: quina és la primera cosa que vol un mestre per als seus alumnes?
Nen Que aprovin el curs perquè així no hagin
de repetir...
Cateq. Exacte! I “aprovar el curs” vol dir aprendre
moltes i moltes coses que ens ajudaran a viure millor tots plegats. Un nen que
no estudiés s’ho podria perdre, i retardaria el creixement de la Humanitat.
Nen O sigui: que el Sr. mestre també és un profeta!
Nen I Vtè. també, Senyoreta!
Diumenge, 4rt.
d’Advent. Any B.
(Continua el grup de catequesi)
Tindràs un fill... i l’anomenaran
Fill-de-l’Altíssim.
Nen Senyoreta: el meu pare i la meva mare es
van discutir...
Cateq. I va ser per culpa teva?
Nen Sí... bé, no ho sé... No ho vaig entendre
gaire. Vtè. ens havia dit allò de la mare de Jesús; i la meva mare va
dir que la mare de Jesús també és mare de Déu. Però el pare li va dir
que no emboliqués les coses; que ja estava bé com ho havia dit jo. Però la mare
insistia que la mare de Jesús també és la mare de Déu, i es
discutien...
Què vol dir “mare de Déu”? Déu té uns pares, com nosaltres?
Què vol dir “mare de Déu”? Déu té uns pares, com nosaltres?
Cateq. Em fas una pregunta molt fàcil de respondre
però molt difícil d’explicar. A veure...
Mireu: Quan jo em vaig casar, vaig anar a viure a casa del meu marit, que vivia amb els seus pares. I jo també vaig començar a dir-los “pare” i “mare”. No ho eren pas, però jo els estimava igual que el meu marit, i, per tant, els tractava com ell. A ells també els agradava, i em deien “filla”. Deien: abans que us caséssiu, teníem un fill, i ara tenim un fill i una filla.
Mireu: Quan jo em vaig casar, vaig anar a viure a casa del meu marit, que vivia amb els seus pares. I jo també vaig començar a dir-los “pare” i “mare”. No ho eren pas, però jo els estimava igual que el meu marit, i, per tant, els tractava com ell. A ells també els agradava, i em deien “filla”. Deien: abans que us caséssiu, teníem un fill, i ara tenim un fill i una filla.
Nen A casa, el meu pare també li diu “mare” a
la meva mare...
Cateq. I això està molt bé. Encara que no sigui del
tot veritat, ho diem com una manera de mostrar el nostre amor. Aquest amor
sí que és veritat; i expressar-lo d’aquesta manera és molt bonic.
Nen La meva mare sempre em diu que la mare de
Jesús és també mare nostra, i a vegades li resem...
Nen Que els amics de Jesús li diguem “mare” a
la seva mare, ho entenc. Però, què vol dir “mare de Déu”?
Cateq. Mireu: a Déu no l’ha vist mai ningú. Per això
hi ha persones que diuen que no existeix... Però tampoc no veiem
l’electricitat... Com ho sabem que hi ha electricitat?
Nen Perquè s’encenen les bombetes.
Cateq. Exacte! No podem veure l’electricitat
però podem veure la llum que fa una bombeta quan hi arriba el corrent
elèctric.
Mireu: a Déu tampoc no el podem veure. Però moltes persones, quan van veure Jesús, es van adonar que en ell hi veien la bondat de Déu. O, si voleu, hi veien Déu, perquè Déu és “bondat”. Per a ells, Jesús era com una bombeta de Déu.
Si en Jesús hi veiem “Déu”, de la mare de Jesús en podem dir d’alguna manera també mare de Déu. Dient això no es vol pas dir que Déu tingui “mare” com nosaltres sinó que en el fill de Maria hi veiem Déu.
Mireu: a Déu tampoc no el podem veure. Però moltes persones, quan van veure Jesús, es van adonar que en ell hi veien la bondat de Déu. O, si voleu, hi veien Déu, perquè Déu és “bondat”. Per a ells, Jesús era com una bombeta de Déu.
Si en Jesús hi veiem “Déu”, de la mare de Jesús en podem dir d’alguna manera també mare de Déu. Dient això no es vol pas dir que Déu tingui “mare” com nosaltres sinó que en el fill de Maria hi veiem Déu.
Nen. Una mica complicat, tot això...
Cateq. Heu de tenir en compte que, parlant així, fem
servir les paraules “Déu” i “mare” en un significat diferent del normal, però
ens ajuden a sentir-nos més a prop de Déu, de Jesús i de Maria.
Des de fa molt temps a Catalunya fem servir l’expressió “mare de Déu” per parlar de les imatges de Maria més populars: mare de Déu de Montserrat; mare de Déu del Carme; mare de Déu de Núria.. Però en altres casos avui potser és millor fer servir sobretot l’expressió mare de Jesús, perquè és més clara per tothom.
Des de fa molt temps a Catalunya fem servir l’expressió “mare de Déu” per parlar de les imatges de Maria més populars: mare de Déu de Montserrat; mare de Déu del Carme; mare de Déu de Núria.. Però en altres casos avui potser és millor fer servir sobretot l’expressió mare de Jesús, perquè és més clara per tothom.
Nen Ho puc dir a casa, això?
Cateq. És clar que sí! Tot allò que us dic aquí, és
bo que ho comenteu amb els vostres pares. Però no vulgueu donar-los lliçons!
Ells, de tot això, en saben més que vosaltres i, segurament, més que jo; encara
que es discuteixin...
NADAL del 2011.
(Continua el grup de catequesi)
“Nascut de Maria, verge”.
Nen Senyoreta: si a la mare de Jesús li
podem dir mare de Déu, al pare de Jesús li podem dir pare de
Déu?
Cateq. Uiiii! Ui! Ui! Ui! Aquesta pregunta és molt
important! Però, explicar la resposta és molt perillós!
Nens Per què és perillós?
Cateq. Ara ho veureu.
Resulta que els Evangelis diuen molt clar que Maria és la mare de Jesús. En canvi, no diuen mai directament que St. Josep sigui el seu pare. Això no vol dir que Jesús no tingués pare, o que no fos St. Josep! Jesús va néixer com cada un de nosaltres, i és fill de Josep, que era el marit de Maria.
Per què, doncs, els Evangelis no ho diuen?
Ja us vaig explicar que tots som fills de la Humanitat, i que Maria representa la força generadora de la Humanitat anterior a Jesús.
Però, ¿què és allò que fa créixer realment la Humanitat?
Resulta que els Evangelis diuen molt clar que Maria és la mare de Jesús. En canvi, no diuen mai directament que St. Josep sigui el seu pare. Això no vol dir que Jesús no tingués pare, o que no fos St. Josep! Jesús va néixer com cada un de nosaltres, i és fill de Josep, que era el marit de Maria.
Per què, doncs, els Evangelis no ho diuen?
Ja us vaig explicar que tots som fills de la Humanitat, i que Maria representa la força generadora de la Humanitat anterior a Jesús.
Però, ¿què és allò que fa créixer realment la Humanitat?
Nen Ser bones persones.
Cateq. Molt bé! I som bones persones quan ens
dediquem a servir els altres (no pas perquè siguem inferiors a
ells sinó perquè els estimem). Vivint així, fem néixer més
Humanitat. Però, a vegades, destruïm Humanitat, o fem que la Humanitat vagi
enrere i es torni salvatge. ¿Quan passa, això?
Nen Quan ens barallem.
Cateq. Molt ben dit: quan ens barallem; i
sobretot quan fem guerres, o quan volem ser forts i poderosos per
dominar els altres.
Si mirem la llarga Història de la Humanitat, ¿qui són principalment els qui han fet les guerres o que esclavitzen els altres: els homes o les dones?
Si mirem la llarga Història de la Humanitat, ¿qui són principalment els qui han fet les guerres o que esclavitzen els altres: els homes o les dones?
Nen Els homes, perquè som més valents!
Nena Els homes, perquè sou més brutos!
Nen I vosaltres, què? Sou unes bledes.
Sembleu de fireta... “Ai, no em toquis”...!
Nena Vosaltres sou uns salvatges.
Senyoreta: l’altre dia, el meu germà jugava a trencar la cua de les sargantanes
que trobava pel jardí. Les buscava, per fer-los mal! És un bèstia!
Cateq. Prou; prou...!
Veieu per què us deia allò de “perillós”?... En aquest punt, l’experiència d’homes i dones és ben diferent.
Ara ja podeu entendre per què els Evangelis parlen només de Maria com a mare de Jesús. Jesús representa la nova Humanitat formada per totes les persones que, per amor, viuen servint els altres. Aquestes persones venen representades sobretot per una dona, perquè, en la vida de cada dia, som sobretot les dones les que més demostrem el nostre amor servint als altres.
Veieu per què us deia allò de “perillós”?... En aquest punt, l’experiència d’homes i dones és ben diferent.
Ara ja podeu entendre per què els Evangelis parlen només de Maria com a mare de Jesús. Jesús representa la nova Humanitat formada per totes les persones que, per amor, viuen servint els altres. Aquestes persones venen representades sobretot per una dona, perquè, en la vida de cada dia, som sobretot les dones les que més demostrem el nostre amor servint als altres.
Nen St. Josep no era bona persona?
Cateq. I tant que ho era! Hi ha molts homes que són
bones persones! Però també hi havia, en temps de Jesús i ara, molta gent (homes
i dones) que pensava que, amb guerres i creant imperis poderosos,
es pot fer avançar la Humanitat. És i ha estat un gravíssim error!!! Per
això els Evangelis volen deixar ben clar que les guerres i el domini sobre els
altres no fan avançar la Humanitat sinó que la fan recular.
Nen També hi ha dones que porten armes i fan
guerra...
Cateq. És veritat. I actualment algunes ho fan “per
ser com els homes”. És veritat que homes i dones hem ser iguals en
drets. Però en aquest punt seria millor que la igualtat no vingués
perquè les dones fóssim com els homes sinó perquè els homes fossin com les
dones.
Nena La meva mare, quan parla de la mare de
Jesús, en diu la verge Maria. Què vol dir “verge”?
Cateq. En els evangelis, vol dir exactament això que
us acabo d’explicar. Vol dir que només el servei per amor fa
néixer més Humanitat. Jesús, com a persona totalment bona, va néixer només
gràcies a les persones (dones o homes) que serveixen els altres per amor.
En canvi, el poder, el domini,... només destorben. En els evangelis, el poder
i el domini sobre els altres venen representats sobretot per homes
cruels, com Herodes, que volien matar Jesús. És a dir: els qui
volen matar la nova Humanitat.
Nen Així, exactament, què vol dir “verge”?
Cateq. En la vida normal vol dir que una dona no té
marit, o un home no té dona. Els Evangelis fan servir aquest llenguatge per
indicar que només fem néixer i créixer la Humanitat quan estimem els
altres i els servim amb amor, excloent tota forma de poder o de domini sobre
d’ells.
Nen Si els meus pares no m’ho fessin fer per
força, no faria moltes coses bones que faig...
Cateq. Segurament que els teus pares t’ho fan fer no
pas perquè vulguin dominar-te sinó com un servei que encara
necessites. Mentre som petits, les normes que ens donen els pares són només
per fer-nos créixer fins a ser lliures i capaços de decidir per nosaltres
mateixos.
Nen Els governants i els que manen no fan ben
fet?
Cateq. Depèn. Quan manen per manar, fan mal fet. Quan
manen per fer un servei necessari i que se’ls ha demanat, fan ben fet. ¿Podríem
utilitzar el cotxe si no hi haguessin les normes de circulació? Hi ha serveis
que són necessaris, i per això elegim les persones que volem que facin aquelles
normes que són necessàries per conviure.
Cap d’any 2011 – 2012. Any
B
Solemnitat de la Mare de Déu.
“Li posaren el nom de Jesús...”
1. Per
entendre una cosa, és important fer-se les preguntes pertinents.
Igualment, unes preguntes impròpies poden ser un obstacle per a la
comprensió. Si, per exemple, em pregunto “quin sentit té la meva vida?”,
no arribaré mai a una resposta encertada, perquè no és la pregunta pertinent.
La pregunta apropiada seria: “quin sentit dono a la meva vida?”.
2. Sovint
ens preguntem “Qui és Jesús?”. La pregunta és correcta, però cal saber
que és una pregunta que no responen els Evangelis. En els
Evangelis, la pregunta pertinent per entendre Jesús és “Qui és l’Home?”.
Els Evangelis ens presenten Jesús com a paràbola de la Humanitat.
3. “Li
posaren el nom de Jesús; era el nom que havia indicat l’àngel abans que el
concebés la seva mare”.
Podria semblar que els Evangelis es fan un embolic sobre qui posa el nom a Jesús. Segons l’evangeli de Mateu, l’hauria de posar Josep (2,21); segons l’evangeli de Lluc, l’hauria de posar Maria (1,31); però, en el relat de la Circumcisió que hem llegit, es diu simplement que li posaren el nom de Jesús.
Podria semblar que els Evangelis es fan un embolic sobre qui posa el nom a Jesús. Segons l’evangeli de Mateu, l’hauria de posar Josep (2,21); segons l’evangeli de Lluc, l’hauria de posar Maria (1,31); però, en el relat de la Circumcisió que hem llegit, es diu simplement que li posaren el nom de Jesús.
4. Notem
que, sigui qui sigui que posa el nom, sempre es tracta del nom que
havia indicat l’àngel abans que el concebés la seva mare. I no es
tracta d’una qüestió sense importància, doncs sabem que en la Cultura hebrea, el
nom fa la cosa.
5. Tot
allò que ens diuen els Evangelis sobre Jesús és per a respondre la
pregunta: “Qui és l’Home?”. És per això que, donat que són una “bona
notícia”, aquesta ho serà per a tots els “humans”.
6. Encara
que els Evangelis van ser escrits en llengua grega, s’hi expressa també
la mentalitat pròpia de la Cultura hebrea. Per això no parlen
fent especulacions sobre la Humanitat, o fent una presentació genèrica i
teòrica de l’Home, sinó que ens parlen de la realitat
humana a partir d’homes concrets de carn i ossos. Jesús va ser un
home real, amb vincles socials reals: fill d’uns pares reals, germà de germans
reals, ciutadà d’un poble real, i súbdit d’unes autoritats reals. És a partir
d’aquest home real i concret que els Evangelis ens diuen què és l’Home.
I, per contrast, ens diuen, també amb persones reals i concretes (com Herodes),
què és l’Antihome.
7. Els
Evangelis ens presenten l’Home com una Història. Aquesta Història
és sagrada, ja que té Déu com a protagonista, juntament amb el mateix
Home. És precisament gràcies a aquest co-protagonisme de Déu que els Evangelis
ens poden presentar la Història humana com una bona notícia, a pesar dels
innumerables moments tràgics, de mort, crueltat i violència.
8. La humanitat
de Jesús posa al descobert les àmplies zones de inhumanitat
de la nostra Història, d’una manera semblant a com la llum deixa ben
emmarcats els espais d’ombra i de foscor. Com tants altres homes reals i
concrets, Jesús va ser jutjat, condemnat i assassinat per uns (anti)homes també
reals i concrets. I serà precisament en l’home Jesús que podrem descobrir
que el sepulcre no és l’última escena de la Història Humana. La
nostra Història real està feta de moments d’humanització i de deshumanització;
però el sepulcre buit (Marc 16,) ens anuncia que la deshumanització
no triomfarà pas sobre la humanització plena
de tots els qui l’acceptin.
9. Jesús
significa salvador (Mateu 1,21 ). Ningú no podia posar-li aquest
nom per iniciativa pròpia. Estava ja decidit per Déu “abans que el concebés
la seva mare”.
De què ens “salva”, Jesús? Aquí convé no caure en la temptació d’inventar-nos una perdició prèvia a fi de poder ser salvats. L’Home no estava “perdut” abans de Jesús. La salvació que opera Jesús en cada ésser humà és la descoberta de que som fills de Déu. Mentre el fill no sap encara què significa ser fill, se sent com un esclau a casa dels pares. La descoberta i acceptació de la filiació el “salva” de la seva suposada esclavitud, com hem llegit en la primera Lectura, en paraules de St. Pau, que parlava des de la seva pròpia experiència. Només des de la consciència de fills entenem la situació anterior com una etapa que havia de ser “salvada”. No estàvem ni perduts ni condemnats; simplement ens trobàvem en camí sense horitzó. Abans de rebre i acollir la invitació a ser fills de Déu (fills en el Fill), experimentem la pròpia vida com una realitat bàsicament absurda.
De què ens “salva”, Jesús? Aquí convé no caure en la temptació d’inventar-nos una perdició prèvia a fi de poder ser salvats. L’Home no estava “perdut” abans de Jesús. La salvació que opera Jesús en cada ésser humà és la descoberta de que som fills de Déu. Mentre el fill no sap encara què significa ser fill, se sent com un esclau a casa dels pares. La descoberta i acceptació de la filiació el “salva” de la seva suposada esclavitud, com hem llegit en la primera Lectura, en paraules de St. Pau, que parlava des de la seva pròpia experiència. Només des de la consciència de fills entenem la situació anterior com una etapa que havia de ser “salvada”. No estàvem ni perduts ni condemnats; simplement ens trobàvem en camí sense horitzó. Abans de rebre i acollir la invitació a ser fills de Déu (fills en el Fill), experimentem la pròpia vida com una realitat bàsicament absurda.
10. És
cert que hi ha moltes persones que, tot i no saber que són invitades a ser
“fills de Déu”, mostren una exemplar valentia per viure amb dignitat
la seva vida (potser considerada absurda). Però també és important que
l’orgull d’aquesta valentia no es converteixi en un obstacle per
acollir, amb goig i agraïment, el do generós de Déu.
Baptisme de Jesús. 2012. Any B
(1er. diumenge de durant l’any.)
“Veié que el cel s’esquinçava”.
En Samuel
i en John han coincidit a l’avió que va de Barcelona a Tel-Aviv, i han començat
un llarg diàleg.
John O sigui, que tu ets jueu...
Samuel Sí. Me’n sento al cent per cent. Però també
sóc ateu.
John És normal. Penso que, per a un jueu, ser ateu
és el més lògic.
Samuel Com? Per què ho dius, això? Tothom pensa el
contrari!
John És possible. Però jo crec que allò que ha
permès als Jueus mantenir-se com a poble, és precisament la Bíblia. I la
Bíblia és, d’alguna manera, el llibre més antireligiós i ateu que
conec.
Samuel La Bíblia, un llibre antireligiós? Però, si
només parla de Déu!
John El poble jueu és religiós, com ho
són tots els pobles. La paraula “Déu” forma part de la mateixa estructura
del seu llenguatge. Però, què diu, la Bíblia, sobre “Déu”? Dues coses: la primera
és que no hem de tenir cap altre “déu” fora d’Ell. I la segona és que d’Ell no
ens en podem fer cap imatge per venerar-lo, i ni tan sols es pot
utilitzar el seu nom per res. això seria “idolatria”; una idolatria
declarada el pitjor pecat, perquè és la mare de tots els altres
pecats.
Samuel Veig que coneixes bé la Bíblia. Que ets jueu,
tu també? I també, ateu?
John No. Sóc americà, i em considero cristià.
Samuel Cristià!!!... I parles així?
Els Cristians han perseguit molt els Jueus...
Els Cristians han perseguit molt els Jueus...
John És veritat. Hi ha cristians fanàtics, com
hi ha jueus fanàtics, i americans fanàtics, i polítics fanàtics, i esportistes,
i científics, i filòsofs fanàtics... No és ni la Religió, ni la Ciència, ni la
Filosofia... allò que persegueix o fa mal als altres, sinó el fanatisme.
El fanatisme ho corromp tot.
Samuel Creure que Jesús va ser el Crist,
també és un fanatisme.
John Cap Fe és fanatisme. Però tota Fe pot ser
presa pels fanàtics. El fanatisme li posen alguns humans de més a més.
Precisament per això em confesso seguidor de Jesús. Ell va ser assassinat pels fanàtics.
En realitat, el van condemnar perquè denunciava tot fanatisme, fos dels
sacerdots del temple, dels romans dominadors o del poble que es deixava
enredar.
Samuel Jesús, no era també un fanàtic?
John Ell va ser assassinat. Fanàtics ho
són els qui assassinen.
Hi ha una afirmació en l’evangeli de Marc que la trobo extraordinària: Jesús, després de ser batejat per Joan, va veure que el cel s’esquinçava. T’ho imagines? El cel s’esquinçava. Tots els fanàtics tenen una ideologia, unes raons supremes, unes veritats intocables, uns valors eterns, un dogmes indiscutibles... Són el seu “cel”. Exerceixen el seu fanatisme com un acte de culte al seu “cel”.
Només quan el “cel” s’esquinça, podem esdevenir realment humans.
Hi ha una afirmació en l’evangeli de Marc que la trobo extraordinària: Jesús, després de ser batejat per Joan, va veure que el cel s’esquinçava. T’ho imagines? El cel s’esquinçava. Tots els fanàtics tenen una ideologia, unes raons supremes, unes veritats intocables, uns valors eterns, un dogmes indiscutibles... Són el seu “cel”. Exerceixen el seu fanatisme com un acte de culte al seu “cel”.
Només quan el “cel” s’esquinça, podem esdevenir realment humans.
Samuel No hi havia reflexionat mai sobre això.
John Doncs hi ha hagut molts jueus
entre els més grans “esquinçadors” dels cels que ens muntem. Penso en S.
Freud: la seva descoberta de l’Inconscient va esquinçar el “cel”
de moltíssims “comportaments normals”; o C. Marx: els seus anàlisis socials
van esquinçar el “cel” de molta “justícia” totalment injusta. Fins i tot
A. Einstein, amb la seva Teoria de la Relativitat, ha esquinçat
el “cel” de preteses “veritats indiscutibles”.
Samuel “Va veure que el cel s’esquinçava”...
Aquestes paraules expressen exactament la meva experiència personal.
John I la meva. Als 25 anys vaig decidir ser ateu.
Ho considerava la meva última i definitiva conquesta. Al voltant dels 60
he anat descobrint que el meu ateisme era només una altra ideologia;
un “cel” que m’havia fabricat, i que se m’anava esquinçant ràpidament. Al
principi em vaig espantar. Després vaig anar comprenent que dir-se ateu
o creient podia expressar actituds exactament iguals: “cels” que
ens fabriquem per protegir-nos, o per imposar-nos.
Samuel I ara, que?
John Saps com continua, l’evangeli de Marc?
Diu que, després de veure esquinçar-se el cel, Jesús va sentir una veu
que li deia: Ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut.
Samuel Extraordinari!
John A mi també m’ho sembla. Ara ja saps per
què vull passar un temps a la terra de Jesús.
Samuel Per a vosaltres, és Terra Santa.
John No és pas per això. Penso que, per sentir
determinades paraules, cal trobar-se en situació de peregrí. Allò del desert,
saps?
Diumenge 2 durant l’Any B.
De Joan Baptista → a Jesús.
Del desert → a la Terra Promesa.
De menors d’edat → a adults.
A Sant
Feliu de Guíxols, a més de la parròquia mare, hi ha actualment dues
altres parròquies. Quan, ja fa temps, el mossèn de la parròquia mare,
Mn. Pere, va entrar en situació de llarga malaltia, va venir un grup de
persones a demanar-me si els podia dir la missa de 12 dels diumenges. La meva
resposta va ser: “No m’hi dedico a dir misses. A més, en aquest cas, seria
com una ofensa per a tots vosaltres”.
El grup de
persones amb qui parlava tenien, més o menys, la meva edat. Això significa que
havien estat més de 40, 50 ó 60 anys anant a missa cada diumenge. ¿I, ara que
el seu mossèn estava malalt, necessitaven que algú de fora els fes la missa?!
¿Amb tants anys, encara no n’havien après?! ¿Eren tan petits que
necessitaven un mossèn que els dirigís les seves celebracions?!
Però el
cas és que jo coneixia bé aquelles persones, i sabia amb tota seguretat que
eren cristianament madures, adultes, preparades, i amb una fidelitat a la
parròquia a prova de bombes. ¿No hauria estat una humiliació considerar-los
incapaços de preparar i fer ells mateixos aquelles celebracions que de sempre
havien fet?
Així,
doncs, vaig dir-los que no; que no aniria a fer una cosa per a la qual ells
estaven perfectament capacitats. I també vaig dir-los que, si ells es feien
la missa, jo els podria acompanyar com a signe de comunió
interparroquial. Sempre hi ha hagut comunió entre les diferents parròquies,
però ara les circumstàncies aconsellaven de fer-la més explícita. El resultat
va ser que, durant quasi dos anys, ells es van fer la missa, homilia inclosa; i
jo els acompanyava, si bé revestit amb alba en atenció a alguns germans
menors que encara necessitaven veure-hi un capellà.
Dissortadament,
quan va morir el mossèn, es va posar de seguida en marxa la maquinària clerical
del bisbat. Ja en la mateixa missa exequial, els companys vinguts del Bisbat
van atribuir-se tota la iniciativa de la celebració. Així van provocar que la
comunitat parroquial retornés a la minoria d’edat permanent. O, potser,
no? Potser força d’aquells companys eren ja prou adults per viure amb
maduresa i comprensió la incapacitat dels representants del Bisbat per
adonar-se que “Jesús passava”. Perquè la maduresa del seguiment
de Jesús pot viure’s, fins i tot, en situacions externes no favorables. Però
això no dóna dret a ningú de crear o mantenir aquestes situacions
desfavorables.
Els responsables del Bisbat farien bé d’estar atents a aquest punt. Potser la seva feina no consisteixi tant en fer plans i programes diocesans com, i sobretot, en estar atents per veure quan Jesús passa per una comunitat, i poder dir-li: “Mireu l’anyell de Déu”. I invitar a “passar” de Joan a Jesús; de la minoria d’edat a l’edat adulta. Potser mai, en la història de l’Església, les comunitats cristianes no havien sigut tan adultes com avui. Deixarem perdre aquesta gran oportunitat?
Els responsables del Bisbat farien bé d’estar atents a aquest punt. Potser la seva feina no consisteixi tant en fer plans i programes diocesans com, i sobretot, en estar atents per veure quan Jesús passa per una comunitat, i poder dir-li: “Mireu l’anyell de Déu”. I invitar a “passar” de Joan a Jesús; de la minoria d’edat a l’edat adulta. Potser mai, en la història de l’Església, les comunitats cristianes no havien sigut tan adultes com avui. Deixarem perdre aquesta gran oportunitat?
El programa
diocesà d’aquest any inclou donar missió pastoral a alguns
seglars de parròquies on no hi ha capellà. Sigui benvinguda la mesura! Allò que
no es va fer per fidelitat a la vida de les comunitats ara s’ha de fer per
falta de capellans. Benvinguda mancança de capellans! Ara només falta
que això es faci sense cap discriminació de les dones, amb el respecte degut a
la vida real de cada comunitat, i sense convertir els o les seglars amb
missió pastoral en “capellans de segona categoria”. Perquè, en el fons, què
som els capellans sinó seglars amb missió pastoral?
Diumenge 3 de durant l’Any
B.
“Després
d’haver estat empresonat Joan...”.
1. Els
quatre evangelis són coincidents en un missatge que repeteixen de diferents
maneres perquè quedi clar a tothom: ha arribat l’hora de passar de Joan
Baptista a Jesús. En un llenguatge actual,
es podria dir: també en l’experiència religiosa, a cada persona i a cada
comunitat li arriba l’hora de passar de la minoria d’edat a l’edat
adulta.
2. Això no
deu ser fàcil en cap camp. Conec força joves per als quals arribar als 18 anys
no ha comportat cap canvi real ni cap il·lusió especial. És tan còmode ser menor
d’edat!!!
3. Aquest
gust per mantenir-se “petit” es manifesta també en l’Església. Una prova d’això
podria ser la facilitat amb què es va introduir el baptisme d’infants.
En si mateix, el baptisme significa la incorporació a Jesucrist, que
personifica la situació adulta en la història de cadascú. Que
s’administri el sagrament de l’adultesa als infants, deu voler
dir que no ens ho prenem gaire seriosament això de passar de Joan a Jesús.
4. També
en la societat civil podem detectar aquest gust per la minoria d’edat
permanent. Això explica que, pràcticament en tots els països anomenats
“democràtics”, la democràcia serveixi només per legitimar el poder dels
governants, i no pas per sentir-se ciutadà lliure, actiu i creatiu d’un poble.
Així pot passar que certs governants decideixin, “en nom del poble”, que
determinats pobles no existeixen, i que ningú es queixi!
5. Passar
de menor a major d’edat comporta un procés que, sovint, ens fa mandra i por. “Por
a la llibertat” és una expressió que ja s’ha fet clàssica.
6. Potser
algú pregunti: I, per què hem de ser majors d’edat? Per què voler ser lliures?
Per què anar més enllà del compliment de les normes i obrir-se al gaudi
de la filiació? Per què buscar la plenitud quan la mediocritat
és tan còmoda?
7. No sé pas
què respondre a qui faci aquestes preguntes. Potser per això l’evangeli d’avui
comença amb unes paraules sorprenents: “Després d’haver estat empresonat
Joan, Jesús es presentà...”.
Jesús no actua fins que “Joan” no ha estat empresonat. És una situació que conec per pròpia experiència. He hagut de decidir empresonar la meva minoria d’edat, per ser una mica adult; he hagut d’engrillonar la meva por a la llibertat, per ser una mica lliure. I tot això, per què? Per dues raons que acaben essent una de sola:
- per poder experimentar aquell mínim de dignitat que em permeti sentir la pròpia vida com una cosa valuosa per a mi i per als altres.
- perquè la filiació és un do rebut del Pare, i menysprear-lo posaria de manifest una ingratitud indigna.
Jesús no actua fins que “Joan” no ha estat empresonat. És una situació que conec per pròpia experiència. He hagut de decidir empresonar la meva minoria d’edat, per ser una mica adult; he hagut d’engrillonar la meva por a la llibertat, per ser una mica lliure. I tot això, per què? Per dues raons que acaben essent una de sola:
- per poder experimentar aquell mínim de dignitat que em permeti sentir la pròpia vida com una cosa valuosa per a mi i per als altres.
- perquè la filiació és un do rebut del Pare, i menysprear-lo posaria de manifest una ingratitud indigna.
8. Sense
aquest sentiment de dignitat, la nostra vida seria
“una estranya opacitat,
objecte sense dret ni fonament;...
devastadorament mortal,
naturalesa pura,
química només els meus fervors, els meus desdenys,
atzar els meus orígens,
i els meus dolors, ferrenys,
no són sinó un defecte en una fràgil estructura”. (David Jou: Cant espiritual).
“una estranya opacitat,
objecte sense dret ni fonament;...
devastadorament mortal,
naturalesa pura,
química només els meus fervors, els meus desdenys,
atzar els meus orígens,
i els meus dolors, ferrenys,
no són sinó un defecte en una fràgil estructura”. (David Jou: Cant espiritual).
9. En la
nostra societat es parla molt de drets. Però, sense aquest sentiment
de dignitat, els “drets” es busquen només pel goig de la
confrontació; pel plaer de reclamar-los a algú; per l’orgull
d’afirmar-se per oposició.
Passar de Joan
a Jesús significa afirmar-se per comunió; passar del jo al nosaltres.
Diumenge 4 de durant l’Any
B.
“Per què et fiques amb nosaltres...?”
La Granja.
En una
vall on la caça començava a escassejar, un banda de llops va solucionar
el seu problema organitzant-hi una gran Granja de mamífers,
sobretot ovelles. La Granja estava prou ben organitzada com perquè la
majoria d’animals poguessin sobreviure i reproduir-se segons un pla ben
establert. D’aquesta manera, mai no faltava aliment per als llops.
Aquests també formaven part de la Granja: n’eren els dirigents, els
educadors i els vigilants. Tot funcionava molt bé, i els diferents animals,
segons les notícies donades pels mateixos llops, estaven contents de
formar part d’aquella granja moderna i eficaç.
És cert
que, alguna vegada, algun es rebel·lava. Però el sistema era prou eficaç
per contrarestar aquests intents, i normalment eren els mateixos interns els
qui condemnaven aquells descontents inoportuns.
Però una
vegada va haver-hi un xai que havia estat molt atent a tot el que passava.
S’adonava que la majoria d’aquells animals no podien somniar ni donar
sentit a la seva vida. Va veure que en aquell lloc hi havia molt d’ordre però
poca felicitat. I va decidir dedicar-se a canviar aquella situació frustrant.
Ho va estar rumiant força temps, parlant-ne discretament amb altres companys,
intentant fer entendre que allà els animals eren només peces d’una maquinària,
sense cap possibilitat de viure les capacitats de la pròpia Vida. Aviat va
comprovar que el problema estava sobretot en la peresa dels mateixos
animals: peresa per pensar, per examinar la realitat, per adonar-se de com
havia quedat la seva vida, de com havien renunciat a viure per conformar-se a sobreviure.
Va veure clarament que per despertar els companys era indispensable que
ells mateixos prenguessin consciència de la seva dignitat i
desitgessin una Vida més plena.
És per
això que un dia, estant a l’escola on s’ensenyava a assimilar i a complir
fidelment la Llei de la Granja, va decidir intervenir. Arribat el moment
oportú, es va aixecar per parlar. “Ha arribat l’hora d’aixecar el vol”,
va començar dient.
Les seves paraules van sorprendre tothom perquè no els parlava, com sempre, sobre tot allò necessari per al bon “funcionament” de la Granja sinó sobre els anhels més profunds dels seus cors, i sobre com podien satisfer-los. Tots els presents l’escoltaven entusiasmats.
Les seves paraules van sorprendre tothom perquè no els parlava, com sempre, sobre tot allò necessari per al bon “funcionament” de la Granja sinó sobre els anhels més profunds dels seus cors, i sobre com podien satisfer-los. Tots els presents l’escoltaven entusiasmats.
Els mestres
de l’escola van veure de seguida que, si no intervenien, podrien perdre el
control de la situació. Així doncs, se li van enfrontar directament. “Per què
et fiques amb nosaltres? Tu ets un infiltrat. Ets un venut als
enemics de la Granja, i ara pretens destruir-nos”. I el van expulsar de
l’aula, declarant-lo perillós per a la resta, i indigne de conviure amb
ells.
Però allò
que havia dit aquell xai va arribar al més profund del cor de molts i va
despertar sentiments que havien restat adormits. Alguns van començar a pensar
si no tindria raó. Potser sí que les seves vides podien tenir un horitzó que la
Granja els amagava. Les paraules d’aquell xai conscient van
començar a transformar els seus cors, com el llevat transforma la pasta de
farina. Alguns van començar a sentir el gust de la llibertat. I és clar: quan s’ha tastat
la llibertat, ja no és possible tornar enrere...
Diumenge 5 de durant l’Any
B.
Jesús i els Malalts (1/3).
En Víctor i la Marta parlen sovint
sobre temes de Religió perquè ell, que es confessa agnòstic, no acaba
d’entendre la fe de la seva dona. Havia estat educat en un ambient religiós;
però va arribar un moment en què les coses “no li quadraven”, i ho va deixar
tot. També cal dir que a en Víctor li agrada punxar. En realitat, busca
una “victòria” que li permeti estar més segur de les pròpies conviccions,
encara ben poc madurades.
Avui en Víctor porta preparada una pregunta que considera especialment punxant. Aquesta ha estat, més o menys, la conversa amb la seva Marta:
Avui en Víctor porta preparada una pregunta que considera especialment punxant. Aquesta ha estat, més o menys, la conversa amb la seva Marta:
Víctor Si Jesús era tan bona persona i podia curar,
per què no es dedicava a anar per les cases on hi havia malalts?
Marta No ho sé... Potser sabia que molts malalts no
es volen curar... T’imagines que vols estar malalt, i vingui algú i et curi?...
Víctor No crec que hi hagi cap malalt que no es
vulgui guarir!
Marta Te’n
recordes de la teves filles quan eren nenes? A la petita li agradava anar a
l’escola, i no va estar mai malalta durant el curs. En canvi la gran, quantes
vegades estava malalta precisament a les vuit del matí?!
Víctor Vols dir que ens enganyava?
Marta No! Necessitava
estar malalta, i ho estava de debò. Era una reacció de la seva mateixa
naturalesa. ¿Va estar mai malalta en temps de vacances?
Víctor Em sembla una mica cínic això que dius.
Insinues que els malalts ho són per gust?
A més: no has respost la pregunta que t’he fet. Per què Jesús curava els malalts que anaven a trobar-lo i, en canvi, no feia res per als que no es podien moure de casa?
A més: no has respost la pregunta que t’he fet. Per què Jesús curava els malalts que anaven a trobar-lo i, en canvi, no feia res per als que no es podien moure de casa?
Marta No ho
sé... No sóc Jesús... Però em sorprèn que tu, que dius que no creus en res, ara
creguis que Jesús curava malalts, només per poder-lo acusar de que no
els curava tots...
Hi ha una cosa que m’intriga: sovint, quan els evangelis expliquen una curació concreta, Jesús acaba dient al malalt: la teva fe t’ha salvat. Jesús no era un curandero sinó que provocava una resposta de fe. Potser “fe” vol dir això: sortir. Sortir de casa, sortir de la pròpia mentalitat, sortir de les pròpies creences... En el fons, sortir d’un mateix.
Hi ha una cosa que m’intriga: sovint, quan els evangelis expliquen una curació concreta, Jesús acaba dient al malalt: la teva fe t’ha salvat. Jesús no era un curandero sinó que provocava una resposta de fe. Potser “fe” vol dir això: sortir. Sortir de casa, sortir de la pròpia mentalitat, sortir de les pròpies creences... En el fons, sortir d’un mateix.
Víctor I, on estàs quan surts de tu mateix?...
Això és només una frase bonica que s’ha posat de moda.
Marta Quan surts de tu mateix pots trobar
els altres; els altres reals; no com els imaginem, sinó tal com són.
Víctor Els altres sovint fan més nosa que
servei...
Marta Potser sí. Però els altres són l’únic
“espai” on podem ser reals. Ells són la “pantalla” de la nostra vida. És com en
els ordinadors: només la pantalla fa reals els continguts que puguin
tenir dintre. Ningú no pot sortir de si mateix tot sol. Només la realitat
dels altres, respectada i assumida, crea un “espai” al qual pot sortir
el nostre jo.
Víctor Quan jo estic malalt, el que vull és que em
deixin sol.
Marta Sol, però amb algú que et cuidi i que estigui
per tu... Recordo quan jo era petita: A casa tots podíem estar malats; tots,
menys la mare. Ella deia: “No tinc temps d’estar malalta”. Ella només
podia trobar-se malament. Aleshores descansava una estona, però mai no estava
malalta, perquè ens havia de cuidar.
Víctor Trobar-se malament és el mateix que estar
malalt...
Marta Per
ella, no. Per ella eren dues coses molt diferents. Estar malalt era
entrar en una situació de passivitat. ¿Recordes quan estava malalta, la
gran? Ho deia clarament: ”M’encanta estar malalta perquè em cuideu i esteu per
mi”. En canvi, trobar-se malament només permet ser menys actiu.
És una qüestió sobretot mental.
Víctor Una qüestió mental?
Marta Sí. Estar
malalt és com tenir permís per sortir de la vida durant un temps. A
vegades la vida es torna feixuga, estressant, difícil, i ens cansa.
Aleshores, estar malat és com un mecanisme, activat per la
mateixa naturalesa, que ens permet descansar.
Víctor I la religió, què hi pinta en tot això?
Marta No, no;
no hi pinta res. Jesús no era psicòleg ni psiquiatra. Però el seu missatge
porta a estimar la vida. Aleshores, la vida no et cansa, perquè
no l’has pas de suportar sinó donar. Ja no necessites descansar
de la vida sinó que busques viure-la, sentir-la, donar-la, gustar-la...
Només amb això ja ens alliberem de molts mals; i els que queden són viscuts
diferentment: se superen no pas traient-los sinó assumint-los com
a part inherent de la mateixa vida.
Víctor Si estar malalt és una qüestió mental, les curacions
de Jesús també deurien ser només una qüestió mental...
Marta Em
sembla un punt molt important, aquest que dius. M’agradaria parlar-ne amb més
calma. (→ Diumenge vinent).
Diumenge 6 de durant l’Any
B.
Jesús i els
Malalts (2/3).
(Continua el
diàleg de diumenge passat)
Víctor O sigui: segons tu, Jesús tenia un poder de
convicció tan gran que feia creure a la gent que estava curada sense
estar-ho realment.
Marta Si ho
entens així, és que no m’he explicat bé.
És evident que la fe és una qüestió mental; però això no vol dir que sigui només mental sense ser també real.
Hi ha un punt que sempre m’ha fet pensar: quan Jesús es presenta ressuscitat als deixebles, el primer que fa és ensenyar-los les ferides de la crucifixió. És a dir: el Ressuscitat manté les ferides que li havien provocat la mort. Què es vol dir amb això?
Penso que Jesús no cura sinó que salva. O millor: el seu missatge desperta en nosaltres una fe que salva. La teva fe t’ha salvat. Per què no diu: la teva fe t’ha curat?
És evident que la fe és una qüestió mental; però això no vol dir que sigui només mental sense ser també real.
Hi ha un punt que sempre m’ha fet pensar: quan Jesús es presenta ressuscitat als deixebles, el primer que fa és ensenyar-los les ferides de la crucifixió. És a dir: el Ressuscitat manté les ferides que li havien provocat la mort. Què es vol dir amb això?
Penso que Jesús no cura sinó que salva. O millor: el seu missatge desperta en nosaltres una fe que salva. La teva fe t’ha salvat. Per què no diu: la teva fe t’ha curat?
Víctor Per a un malalt, ser salvat deu ser el
mateix que curar-se, que és el que realment necessita...
Marta ...
Acabes de dir la paraula que buscava: “necessita”.
Saps?: ja fa temps que vaig descobrint que Jesús no es dedicava a satisfer les necessitats sinó a superar-les. En realitat no curava sinó que salvava. I només pot salvar-nos si no ens arrapem a les nostres necessitats, com, per exemple, la necessitat d’estar malalts.
Saps?: ja fa temps que vaig descobrint que Jesús no es dedicava a satisfer les necessitats sinó a superar-les. En realitat no curava sinó que salvava. I només pot salvar-nos si no ens arrapem a les nostres necessitats, com, per exemple, la necessitat d’estar malalts.
Víctor Nena!: si no t’expliques millor...
Marta Sí,
home, sí! Cada cop ho veig més clar: no és una qüestió de poder sinó de sintonia.
Jesús no té un poder especial per curar, sinó que provoca sintonia
amb la Vida. I quan ens sentim en sintonia amb la Vida, en certa
manera els mals deixen de ser mals. De fet la curació és treure
un mal que afecta una part de la persona. En canvi la salvació és de la
totalitat de l’ésser.
Víctor També les malalties afecten la tota la
persona. Si tens una pulmonia, tot tu estàs malalt. I no serviria de res que
algú et “salvés”, si no et cura d’aquella pulmonia.
Marta ...Jesús
es presenta amb les ferides... Això ha de tenir un significat molt
profund...
Saps una cosa?: sempre m’han sorprès aquelles persones (i són moltes) que, després d’un greu accident o d’haver perdut un fill o d’una desgràcia important, tenen més fe que abans. Per què? Per què sovint, quan algú s’està morint, manifesta més fe que els qui l’acompanyen?
Saps una cosa?: sempre m’han sorprès aquelles persones (i són moltes) que, després d’un greu accident o d’haver perdut un fill o d’una desgràcia important, tenen més fe que abans. Per què? Per què sovint, quan algú s’està morint, manifesta més fe que els qui l’acompanyen?
Víctor Perquè no sap afrontar la mort, i necessita
arrapar-se a la seva fe, encara que sigui una il·lusió.
Marta Això no
és pas el que jo he vist. Quan va morir la teva mare, l’única persona que
estava tranquil·la i serena era ella; l’única que no “necessitava” res!
Víctor Tots pregàveu perquè es curés, però no es va
curar...
Marta Tots
menys ella. Te’n recordes?: només demanava una cosa: que, després d’ella, us
avinguéssiu.
Víctor La meva mare era una santa.
Marta És una
altra manera de dir salvada.
Víctor Però no es va curar...
Marta És el
que estic descobrint. Curar i salvar són dues coses diferents. A
vegades busquem la curació sense voler la salvació. Greu
equivocació! Curar és el que intenten els metges. Salvar-se és
entrar en sintonia amb la Vida.
Víctor Però, repeteixo: de què serveix aquesta vostra
“salvació” si no hi ha curació?!
Marta I... de
què serveix la curació si no hi ha salvació?
(Continua diumenge vinent)
(Continua diumenge vinent)
Diumenge 7 de durant l’Any
B.
Jesús i els Malalts ( 3/3).
(Continua el
diàleg de diumenge passat)
Marta Te’n
recordes d’aquell evangeli del Paralític, que per presentar-lo a Jesús
van desmuntar el sostre de la casa...?
Víctor I tant que ho recordo! És la bestiesa més
absurda i extravagant que he sentit mai.
Marta Tens
raó. Tot és extravagant en aquell relat. I ho és també el final: “Carrega’t
la llitera i ves-te’n a casa”. Per a què la volia aquella llitera si
ja no li servia de res?! I no obstant el relat insisteix: “Ell es carregà
la llitera i se n’anà”. Jesús no li treu la llitera. No el cura,
però el salva. No és el mateix estar estirat i invàlid sobre una
llitera que carregar-se-la i anar-se’n a casa.
Jesús ressuscitat manté les ferides mortals; el paralític manté la llitera; la teva mare mor sense curar-se... No hi ha “miracles”; però hi ha salvació.
Jesús ressuscitat manté les ferides mortals; el paralític manté la llitera; la teva mare mor sense curar-se... No hi ha “miracles”; però hi ha salvació.
Víctor Insisteixo: de què serviria aquesta estranya
“salvació”?
Marta De res.
La salvació no serveix absolutament de res. És el terme. És la plenitud.
És la sintonia amb la Vida. És vàlida per si mateixa!
A Jesús no li fan cap nosa les seves ferides; encara que a nosaltres ens ajuden a entendre la resurrecció.
Al paralític no li fa cap nosa la llitera; encara que a nosaltres ens ajuda a entendre la salvació.
A Jesús no li fan cap nosa les seves ferides; encara que a nosaltres ens ajuden a entendre la resurrecció.
Al paralític no li fa cap nosa la llitera; encara que a nosaltres ens ajuda a entendre la salvació.
Víctor I a mi, qui em torna la meva mare?
Marta No és
ella qui ha de tornar; ets tu que pots anar cap a ella. La Vida
no va enrere. “Baixa de la creu, i creurem en tu”, li deien els fariseus
a Jesús. No havien entès res de res. En canvi, un dels condemnats digué: “Recordeu-vos
de mi quan estigueu al vostre Regne”. I va sentir la resposta: “Avui estaràs amb mi al paradís”.
Que en som de cecs! Ens quedem buscant una simple curació quan allò que se’ns ofereix és la salvació.
Que en som de cecs! Ens quedem buscant una simple curació quan allò que se’ns ofereix és la salvació.
Víctor Suposo que entendràs que un agnòstic
com jo no pot acceptar això que dius...
Marta No cal.
El teu agnosticisme m’encanta −va respondre la Marta, tot fent-li un
petó−. No ha pas contaminat les nostres vides...
En Víctor,
acostumat a dir sempre l’última paraula, va replicar com qui no vol la cosa: “Ah,
les dones! Tot ho arregleu amb un petó!”. Però, en el seu secret, ara admirava
una mica més la seva Marta, i començava a entendre que, si ell s’havia posat
l’etiqueta d’agnòstic, el mínim que hauria de fer era ser-ho amb
maduresa, com madura era creença de la seva dona.
Jesús i els endimoniats.
La Marta i
en Víctor són un matrimoni que ja coneixem dels diumenges anteriors. Avui en
Víctor, tot i considerar-se agnòstic, ha acompanyat la seva dona a missa
perquè han d’anar al poble on viu la seva filla gran. Allà, des de l’església,
ja aniran directament a casa d’ella. La mala (o bona?) sort ha fet que
l’evangeli d’avui fos precisament el de les Temptacions. Sortint de
missa, a en Víctor li ha faltat temps per dir, amb sorna, a la seva
dona:
Víctor Em fa l’efecte que surto de Pastorets...
Marta Què vols dir?
Víctor Feia temps que no sentia parlar de satanàs
i de dimonis... Encara parleu d’aquestes coses, la gent de missa?
Marta No t’ha agradat el comentari del mossèn?
Víctor Quan he sentit de què parlava, he desconnectat.
Ja en vaig tenir prou amb els Pastorets de quan era petit!
Marta A mi m’ha semblat un comentari ben pensat, i
molt actual! No tenia res a veure amb els teus “Pastorets”...
Víctor Però, com pots perdre el temps escoltant
aquestes bestieses?!
Marta Com ho saps que eren bestieses si no
has escoltat? A mi m’ha ajudat a veure més clares algunes coses.
Víctor Les coses, més clares!? Quines coses?
Marta Segur que t’interessa?... Si no l’has
escoltat a ell, per què m’hauries d’escoltar a mi...?
Víctor Els capellans us estan fent un rentat de
cervell...!
Marta Doncs, mira: ja que ho dius, potser a tu
t’aniria bé un bon rentat d’aquest cervellot teu! Qui és que
encara està ancorat en les seves històries infantils!? Tens més de 50
anys, i encara estàs bloquejat per records d’infància!
Víctor Però, no t’adones que avui dia parlar de
“dimonis” és una autèntica criaturada!
Marta Ja t’ho he dit: no té res a veure amb els Pastorets.
Els Evangelis, amb un llenguatge de diables i dimonis, ens fan obrir
els ulls per veure molt millor la realitat humana.
Víctor “Obrir els ulls”?!...
Marta Sí; obrir els ulls per veure-hi! No
t’has adonat de quantes vegades som cecs, a pesar de tenir els
ulls perfectes?
Víctor Cecs, veient-hi?
Marta Sí: cecs amb ulls perfectes. Recordes aquell
polític, avui president de govern, que va dir al Congrés: “En España no hay
pueblos sinó ciudadanos”. Va ser una solemne exhibició de ceguesa. I ho va
dir precisament responent al representant d’un poble que tenia allà,
davant dels nassos.
Víctor Això, ha comentat el mossèn...?
Marta No. Això ho vas dir tu, quan ho veies per
televisió. “Aquest home està totalment cec!”, cridaves i repeties.
Víctor Sí; ara ho recordo. Però això, què té a veure
amb satanàs o dimonis?!
Marta Això sí que ho ha explicat el mossèn, i penso
que té tota la raó. Els Evangelis ens presenten Jesús com el contrapunt
de les deficiències humanes. Aquestes, a vegades es manifesten en forma
passiva: malalties que ens deixen postrats. Però altres vegades
prenen forma activa, molt activa i destructiva perquè destrueixen
Humanitat. Es tracta de Ideologies que, fent-nos cecs i sords
davant la realitat, busquen el Poder per imposar una “realitat
somniada”. I això és el que, en els Evangelis, vol dir “estar posseït
per un dimoni”. Per això Jesús, en la seva activitat humanitzadora,
no solament cura malats sinó que també “treu dimonis”.
Què és allò que impedeix tanta gent de veure el món real? Una ideologia que els posseeix. Què és allò que a tu no et va deixar escoltar el mossèn? El teu “estimat” agnosticisme, que a vegades se’t torna ideologia...
Què és allò que impedeix tanta gent de veure el món real? Una ideologia que els posseeix. Què és allò que a tu no et va deixar escoltar el mossèn? El teu “estimat” agnosticisme, que a vegades se’t torna ideologia...
Víctor L’altre dia em vas dir que t’encantava el meu
agnosticisme.
Marta Bé... Qui m’encanta ets tu; i com que l’agnosticisme
va en el mateix paquet... ho he de prendre tot plegat...
Sense deixar de caminar, en Víctor va
envoltar amb el braç la seva dona, se la va acostar, i li va fer un petó. I van
continuar sense dir res més. Quan la filla els va veure arribar, va comentar
amb complaguda ironia: “Sembla que encara sigueu nòvios”.
−I per què no? −va respondre la seva mare.
−I per què no? −va respondre la seva mare.
2on. diumenge de Quaresma.
Any B.
Transfiguració?
També aquest diumenge la Marta i en
Víctor aniran a dinar a casa la seva filla gran per celebrar l’aniversari de la
Sandra, que fa 13 anys. També aquesta vegada en Víctor ha acompanyat la seva
dona a missa. Pensant en en Víctor, la Marta s’ha inquietat en veure que, una
vegada més, l’evangeli del dia era d’allò més estrany. En sortir de l’església,
ella ja s’esperava algun comentari punxegut. Però, no: en Víctor no deia
res. Per això ha començat, ella.
Marta L’evangeli
d’avui tornava a ser força estrany...
Víctor Ja
saps que a mi m’ho semblen tots, d’estranys. Però avui, jo m’he fet el meu
propi sermó.
Marta Ah,
sí! I és només per a tu aquest sermó?
Víctor Això
de veure persones transfigurades, també em passa a mi!
Marta Caram,
quins privilegis! I qui has vist!
Víctor Doncs...
una dona que es diu Marta... Potser la coneixes?
Marta ...Vaja!
Veig que se t’ha activat el romanticisme, ara...
Víctor ¿No
deia, un d’aquells d’allà dalt, que s’hi volien fer una cabana per viure-hi?...
És el que hem fet nosaltres, no?
A vegades el meu cervell em diu: la Marta forçosament ha de ser una dona com centenars de milers d’altres dones... Però de sobte et veig transfigurada... i, és clar, aleshores ets única!...
A vegades el meu cervell em diu: la Marta forçosament ha de ser una dona com centenars de milers d’altres dones... Però de sobte et veig transfigurada... i, és clar, aleshores ets única!...
Marta ...I
ara esperes que jo et digui que a mi em passa el mateix, oi? Doncs, mira:
encara que sembli molt cursi, et diré que sí. Amb altres amigues sovint
comentem que les dones som ben estúpides de casar-nos; només ens hi
compliquem la vida!!! El mal està que... veus un vailet “transfigurat”...
i patapam!: hi caus de quatre grapes!!!
De sobte
van rebre una forta empenta i van sentir que algú s’encastava entre
ells! Era la Sandra, la seva neta.
Víctor D’on
surts, tu, ara?!
Sandra Us
he vist a missa. No he vingut on éreu perquè anava amb una amiga...
Marta Has
volgut celebrar el teu aniversari anant a missa?
Sandra ...
sí... També hi havia un nen...
Víctor Vols
dir que has anat a missa per veure el nen...
Marta Un
nen que t’agrada?...
Sandra Sí;
molt. Aquell que tocava la flauta travessera...
Però, no digueu res a la mare, eh!!!
Vaig a dir-li que ja sou aquí! −va dir, mentre s’avançava corrent.
Però, no digueu res a la mare, eh!!!
Vaig a dir-li que ja sou aquí! −va dir, mentre s’avançava corrent.
Van dinar
en un bon clima de bona festa. A l’hora de les postres, la mare va dir que
apaguessin els llums, i va entrar amb un magnífic pastís coronat amb 13
espelmes enceses. Van cantar el Moltes Felicitats de rigor, i la Sandra
va fer la gran bufada... Però la seva mare li havia preparat una petita broma:
dotze candeles en rodona, i la tretzena, al mig, d’aquelles que, quan bufes, es
tornen a encendre. Quan la Sandra se’n va adonar, va dir tot mirant la mare:
“És el pare que està aquí, i ens mira”. La mare va assentir, contenint com va
poder la sobtada emoció, i es va mirar els avis, que també van assentir sense
dir res. El pare havia mort d’accident feia 6 anys, però sempre havia estat
present. El rostre de la nena era radiant. Va ser un moment de gran intensitat
emotiva. En Víctor es va acostar discretament a la seva Marta i va dir-li a cau
d’orella:
−Veus? Una
“transfiguració”!
Durant la
tornada a casa seva, en Víctor i la Marta no van trobar cap paraula adequada
per dir-se. En Víctor pensava: “Ah, les paraules! Per què no venen quan
més les necessites?!”
Arribats a
casa, la primera cosa que va fer la Marta va ser agafar el Nou Testament
i rellegir el relat de la Transfiguració. Allà va veure que era només
una part d’un relat molt més llarg: un relat realment estrany i complicat.
−No hi entenc
res. Tot això ha de tenir un sentit molt profund −va dir quan en Víctor va
entrar−. Això de la transfiguració és especialitat teva. Té:
llegeix-ho: a veure si tu ho entens.
Ell s’ho va llegir. Però també va dir:
−Res de res. No hi
veig cap sentit. De totes maneres em fa gràcia que al començament es parli
d’uns deixebles que xerren sense saber què diuen, i que al final s’hi
presenti un mut que acaba parlant correctament. Si això vol dir
que al nostre món hi ha massa xerrameca, hi estic d’acord. Quan les
paraules queden curtes, tenim el perill de la xerrameca. Quan
pots contemplar la vida,
sovint el millor llenguatge és el silenci absolut!
3er. diumenge de
Quaresma. Any B.
“Sense papers”.
1. Una
vegada em van explicar el cas d’un senyor que, per un error, constava com a difunt.
Els seus esforços per demostrar que era viu eren en va. La burocràcia
no tenia previst que un difunt pogués demostrar res, ni, per suposat,
que estigués viu. Al final volia deixar-ho córrer, però tampoc li era
possible, perquè, legalment, no ho podia fer: se’l podia acusar de falsificació
de documents...
D’això fa més de 40 anys, i no sé com va acabar la cosa.
D’això fa més de 40 anys, i no sé com va acabar la cosa.
2. En
aquest punt hem anat de mal en pitjor. Avui la burocràcia ha envaït la
totalitat de la nostra vida, fins i tot la més personal. Sense papers, no existim, i, a sobre, som delinqüents.
Només els papers ens donen
identitat. Només els papers ens
poden dir què podem, què no podem, i què hem de fer. I ara que s’hi han
introduït els ordinadors utilitzats per persones que no saben com
funcionen, els embolics poden ser de pronòstic reservat!!! Això
sí: els problemes sempre són per al sofert ciutadà.
3. Jesús,
com tota persona realment humana, tenia una missió a complir: fer Humanitat.
Però no tenia papers per
poder-ho fer. “Quin senyal (“Quins papers”) ens dónes que t’autoritzi a
fer això?”. Jesús no té els papers,
i sap que això li costarà la vida si vol ser fidel a la missió rebuda. “Destruïu
aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies... Es referia al santuari del
seu cos”. Jesús converteix en senyal, la inevitable
destrucció provocada per la burocràcia. “Quan Jesús ressuscità
d’entre els morts, els deixebles recordaren que ell deia això”.
4. La
primera pretensió de tot Poder és fer-se indispensable. Tant se
val la classe de Poder: civil, religiós, econòmic, militar, cultural,...
Qui té poder, de seguida ordena les coses de manera que res no funcioni
fora control. Per això l’experiència ens diu que és preferible un mal Estat
a la carència de Estat, a pesar de que els Estats avui són andròmines
monstruoses que ens costen moltíssim més del que donen. Però s’han fet indispensables.
5. La
manera més eficaç de fer-se indispensable és la burocràcia. La burocràcia
està convertint la nostra precària democràcia en la dictadura més
subtil i invulnerable que hagi existit mai. No ens deixa ni la dignitat de
rebel·lar-nos. És impersonal, maquinal, cega. Tot és “cosa dels papers”:
necessita un permís... torni demà... falta un certificat... ho ha de
convalidar... falta una firma... hi ha un defecte de forma... el senyor està
reunit... l’encarregat ha sortit... Tot perquè un funcionari
et pugui fer uns papers que un altre funcionari li exigeix que us
exigeixi!
6. A
l’Església tampoc no ens hem alliberat encara dels perniciosos comportaments burocràtics:
senyal inequívoca de què encara mantenim, per buides que siguin, estructures
de Poder, sempre antihumanes.
7. Quaresma:
temps de conversió. Aprofitem-ho! Els de dalt, i els de baix.
4rt. diumenge de Quaresma.
Any B.
“...l’Home ha de ser
enlairat...” (1/2)
En Jordi i
en Jofre treballen junts. No parlen mai de política perquè les seves idees són
oposades. Amb tot, es comporten civilitzadament. Però a rel del resultat d’unes
eleccions que valoren de forma contradictòria, no han pogut evitar de discutir.
Jofre Aquesta
vegada el resultat de les eleccions és ben clar... Si realment ets demòcrata,
hauràs de reconèixer que el poble s’ha manifestat clarament.
Jordi Quin,
poble? Aquest és el punt que ens enfronta. Tu, quan dius “poble” parles
només de l’Estat. Jo, en canvi, reconec com a pobles tots aquells que ho
volem ser, encara que no ens deixin.
Jofre Els
pobles són els que són, i no podem canviar la Història.
Jordi Si
la democràcia no serveix per canviar la Història, no serveix per res de
bo. Jo defenso la democràcia si permet corregir els mals i les
injustícies creades en situacions de dictadura o d’autarquia.
Jofre D’acord
que s’han de poder fer canvis, però seguint el que vulgui la majoria.
Jordi Repeteixo:
quina majoria? Quan no la teníeu, no en parlàveu mai. Jo també accepto
la majoria, però cada majoria al seu lloc. La qüestió està en
quina és la font de la sobirania.
Jofre
La sobirania està en l’Estat,
aquell que ha votat la majoria.
Jordi La
sobirania només pot està en la persona. Són les persones concretes i
individuals que són sobiranes, lliures, i responsables de les pròpies
decisions. I, a través de pactes explícits o implícits, s’organitzen en pobles,
comunitats, països... fins i tot en estats. Però els estats que ara tenim,
de fet, quasi tots han nascut d’una guerra. Són fruit de la decisió d’uns
vencedors, i no pas de cap pacte lliure. En bona democràcia l’autoritat va dels
individus lliures a les institucions, i no al revés.
Jofre Això
que proposes és impossible! A més: el resultat seria una olla de grills.
Com pots pensar que la sobirania resideix en les persones individuals!
Jordi Perquè
són l’única cosa que existeix per si mateixa. Tota la resta, o és “construcció”
de les persones, o és imposició. Tot el que no vingui del pacte
entre la gent, és conseqüència d’alguna forma de dictadura.
Jofre Insisteixo:
això que dius ens portaria a una olla de grills.
Jordi Potser
sí. En tot cas, una bona democràcia faria que aquests “grills de l’olla”
es convertissin, si ho volien, en orquestra; potser, en una magnífica
orquestra. La vertadera democràcia és, abans que tot, una virtut: la virtut de
creure en la gent i en la seva capacitat d’organitzar-se.
Jofre I
si la gent no respon correctament?
Jordi ¿I
qui ho “jutja”, això? Això és el que no puc acceptar: que algú, sovint des de
fora, s’arrogui el dret a dictaminar què pot i què no pot decidir un poble
sobre si mateix. O creiem en la gent, o crearem dictadures. Les dictadures mai
no respecten la voluntat de les persones. És veritat: cap dictador no ho
ha dit mai que ell mani perquè és el més guapo. Tots diuen que “han de
salvar el poble”, o que manen en nom de Déu, o en nom del Progrés,
o de la Pàtria, o de la Llibertat, o de la Democràcia...
però el que volen és imposar a tots la seva manera de veure les coses.
Jofre Segons
tu, tot et resumeix en creure en les persones...
Jordi Sí:
tot comença per creure en les persones.
Jofre Ets
un il·lús!
Jordi És
veritat. N’hi va haver un altre abans que jo... i el van clavar a la creu.
Jofre El
que acabes de dir, comparant-te amb Jesús, és una blasfèmia!!!
Jordi Doncs,
mira: tampoc seria el primer... A Ell també van declarar-lo blasfem.
5è. diumenge de Quaresma. Any
B.
“...l’Home ha de ser
enlairat...” (2/2)
Ni en
Jordi ni en Jofre van quedat satisfets amb la discussió que van tenir (Diumenge passat). Per això
esperen una ocasió per continuar d’alguna manera la conversa. Aquesta vegada ha
començat en Jordi, com qui no vol la cosa:
Jordi Què
en penses de la famosa frase de Churchill: “La Democràcia és la pitjor forma
de govern, excepte totes les altres formes que s’han provat fins el moment”?
Jo hi estic d’acord.
Jofre Potser
també hi estaria d’acord... Ho ensenya l’experiència: sigui quina sigui la font
de l’autoritat, aquesta sempre acaba tornant-se opressiva.
Jordi I,
si no s’hi torna per ella mateixa, sempre surten els aprofitats de torn
que l’obliguen a tornar-s’hi. Hi estic d’acord: els problemes no venen tant de
la font de l’autoritat com de l’autoritat mateixa.
Jofre La
societat humana és contradictòria: no pot existir sense algú que mani,
però els que manen sempre acaben deshumanitzant-la.
Jordi Potser
és la mateixa vida humana que és contradictòria. Ja vas veure que,
l’altre dia, vaig fer referència a Jesús de Natzaret. A tu no et va agradar, i
em vas dir blasfem... Després hi he pensat més: també el que deia Jesús
és contradictori: “Qui busca la seva vida, la perd; però qui la perd, la
troba”. Més contradictori que això...
Jofre Em
sembla que el mateix Jesús ho explicava amb allò del blat: Si el gra de blat
mor, viu; però si no mor, s’asseca. No diu una cosa així, més o menys?
Jordi Crec
que sí. No obstant, en el cas del blat hi ha la terra que acull
la llavor. Sense la terra, el blat no podria morir per renéixer.
Però en el cas de la vida humana...?
Jofre N’hi
ha que parlen de “Déu” com si fos la “terra” de la llavor humana...
Jordi El
problema és que a Déu no l’ha vist mai ningú...
Jofre ...Home!
Ben mirat, davant d’un camp de blat, tampoc no veus la terra... Però, és
clar: si hi ha blat, és que hi ha terra a sota...
Jordi ...Síii!...
És clar!...
Saps?... Em sembla que començo a lligar caps... Això que has dit em fa pensar que, potser, allò que ens permet “creure en Déu” són precisament els qui han estat fets llavor de vida com grans de blat... Jesús va dir: “Un cop enlairat, atrauré tothom cap a mi”. I es referia a la seva mort. No s’hi veu Déu en els condemnats... però ells són les llavors brotades, el camp de blat que amaga la terra.
Saps?... Em sembla que començo a lligar caps... Això que has dit em fa pensar que, potser, allò que ens permet “creure en Déu” són precisament els qui han estat fets llavor de vida com grans de blat... Jesús va dir: “Un cop enlairat, atrauré tothom cap a mi”. I es referia a la seva mort. No s’hi veu Déu en els condemnats... però ells són les llavors brotades, el camp de blat que amaga la terra.
Jofre No
sé. Jo no sóc gaire entès en tot això. Només recordo alguna cosa de quan era
petit. Jesús sempre m’ha resultat molt misteriós. Ni tan sols sé
si crec o no crec.
Jordi Jo
em considero cristià, encara que hi ha moltes coses que no entenc. Però
això del camp de blat en què no s’hi veu la terra, em resulta
molt suggerent. Suggerent i terrible: tant de temple!
Tanta religió! Tants dogmes! Tantes cerimònies!... I
resulta que la clau de tot està en els crucificats que formen un camp
que amaga la terra! Saps una cosa? L’evangeli diu que el centurió que havia
dirigit la crucifixió, quan va veure la manera com moria Jesús, va
exclamar: “Realment aquest home era fill de Déu!” (Marc 15,39).
Precisament, veient la manera com moria...
Jofre I
dels altres dos crucificats no en va dir res, el centurió?
Jordi Em
sembla que no; encara que, ves a saber! També ha de significar alguna cosa
especial quan diu que el cos de Jesús va ser enterrat precisament en
un hort! (Joan 19,41).
Jofre Enterrat
com s’enterra el planter... Sí: ha de voler dir alguna cosa...
El Ram. Any B.
Vacances?
(1/3).
Ja
coneixem en Víctor i la Marta. Ella, creient i col·laboradora de la parròquia;
ell, agnòstic per decisió pròpia. Avui s’han discutit d’una manera poc habitual
en ells a rel de les vacances de Setmana Santa: ell vol sortir de viatge;
ella no vol deixar penjada la parròquia.
Marta Però, què et costa
deixar per a més tard aquest ditxós viatge?! Aquests dies, a la
parròquia hi queden només quatre gats. Ser-hi, és una manera de col·laborar. A
més: anar de viatge uns dies com aquests... no ho havíem fet mai!
Víctor Doncs, precisament
perquè no ho havíem fet mai. Sempre he cedit jo! Per què no pots cedir tu,
aquesta vegada! Sembla que estiguis més casada amb la parròquia que amb
mi!
Marta Això és fer-me
xantatge. No tens cap dret a parlar així.
Víctor Jo parlo com vull!
Vols que t’ho digui clarament el que passa? Doncs, escolta’m bé!: No aguanto
això que en dieu setmana santa. Tot és comèdia! De petit vaig ser
escolà. Sí: era divertit: jugàvem a estar tristos i a estar contents. Ara tocava
cantar; ara tocava plorar; ara tocar campanes d’alegria; ara matraques per matar
jueus. Tota la setmana era una comèdia! Jesús, ara és el rei del món,
i després un condemnat mort; ara fa un sopar d’amics, i després és
abandonat per tots; ara l’enterren, i després ressuscita. Per què tanta tristesa
si tots sabeu que ressuscitarà! Tot és comèdia: ara toca riure;
ara toca plorar.
L’autèntica setmana santa no està ni a les esglésies ni a les processons. Està al carrer, amb la gent que pateix. Hi ha molta gent que pateix, maltractada, crucificada, abandonada, anul·lada... Les presons del país estan plenes! Em repugnen aquests santcristos d’exhibició! Les doloroses de fusta maquillada, i gent plorant darrere seu. Que mirin el món real, i trobaran els crucificats de debò! Però a aquests, ningú no els veu, ningú no els plora...
L’autèntica setmana santa no està ni a les esglésies ni a les processons. Està al carrer, amb la gent que pateix. Hi ha molta gent que pateix, maltractada, crucificada, abandonada, anul·lada... Les presons del país estan plenes! Em repugnen aquests santcristos d’exhibició! Les doloroses de fusta maquillada, i gent plorant darrere seu. Que mirin el món real, i trobaran els crucificats de debò! Però a aquests, ningú no els veu, ningú no els plora...
La Marta
es mirava fixament el seu marit excitat. El contemplava mentre ell anava
buidant la seva bilis amarga, acumulada durant molt de temps. I va
entendre que no havia d’interrompre’l, perquè la seva catarsi fos completa.
Progressivament anava creixent en ella una immensa tendresa envers aquell home
que ara mostrava tota la seva rebel·lia contra tanta incongruència del nostre
món, contra tanta mentida, contra tanta comèdia.
En Víctor va interpretar malament aquella mirada de tendresa, i va continuar:
En Víctor va interpretar malament aquella mirada de tendresa, i va continuar:
−I no em miris
així, com si fos un perdut! Ara ja saps per què no vull participar en
aquestes cerimònies i processons. Em repugnen! No les aguanto!
La Marta
va haver de fer un gran esforç per no córrer a abraçar-lo fortament i
mostrar-li la seva admiració per aquella vomitada de rebel·lia. Però
sabia que el seu gest hauria estat mal interpretat, com havia estat mal
interpretada la seva mirada de tendresa. Per això simplement es va aixecar i va
anar cap a la finestra. Mirava lluny, vers l’horitzó. Va deixar que allò que
havia escoltat atentament anés trobant lloc adequat dintre seu. Després, sense
girar-se, va dir serenament:
Marta Mai no havia escoltat
un sermó de Setmana Santa millor.
Víctor T’has enfadat? Ho
havia de dir...!
Marta (Girant-se cap en
Víctor) Com vols que m’enfadi si el que acabes de dir “amb tanta ràbia” són les
paraules més cristianes que he escoltat mai?! T’ho dic de debò: el
millor sermó.
Víctor Sermó?...
Només m’he desfogat. I força malament, per cert. Perdona.
Marta No. Per a mi ha estat
un sermó; i dels bons. Dels que converteixen. Dels que ens fan
més humans.
...
... A on anem de viatge?
...
... A on anem de viatge?
Víctor “De viatge?”
Ah, no! Ara no em facis sentir “vencedor”. Això no era cap guerra!
Marta Ben cert: no ha estat
cap guerra; ni jo em sento “derrotada”. Em sento “convertida”.
Et proposo una cosa: sortir de viatge, però no de vacances, sinó per trobar-nos amb crucificats reals, d’aquests de qui tu parlaves.
Et proposo una cosa: sortir de viatge, però no de vacances, sinó per trobar-nos amb crucificats reals, d’aquests de qui tu parlaves.
Víctor Un viatge solidari?
Marta Digues-ne solidari, o
solitari, o compartit, o aprofitat... Tant se val el nom! Una cosa que no sigui
ni comèdia, ni tampoc una fugida...
Setmana Santa. Any B.
Vacances? (2/3).
A la Marta
i en Víctor els ha sortit un imprevist: passaran les “vacances” fent de
cuiners a les colònies de la seva néta. Resulta que la Sandra, amb altres
companys, s’ha apuntat a unes colònies, que en realitat seran un camp de
treball per netejar un bosc de les moltes deixalles que hi abandona tanta
gent incívica. Seran també uns dies de convivència entre nois i noies de
diferents escoles, llengües i cultures. Però la cuinera habitual de la casa
s’ha trencat una cama, i no se’n podrà fer càrrec. Els avis de la Sandra han
sigut la solució, després que ella insistís una i una altra vegada per
no haver de suspendre la trobada. Al final, hi van accedir... i van començar
els dubtes i els neguits.
Víctor Ens hem ben embolicat!!! I si no ens en
sortim?
Marta Em preocupa això de cuinar per trenta
boques! I tan diferents! Hi ha magrebins, gambians, una de l’Equador, dos nois
romanesos... Això és el que em fa més por. I si no s’avenen?
Víctor I si ens fan una denúncia? No tenim títol de manipuladors
d’aliments...
Marta Ei!: d’això, res. Va quedar ben clar que
nosaltres només complirem ordres d’una monitora que sí que té títol.
Víctor Però si estaran tot el dia fora!...
Marta No hi fa res. El menú el faran ells, i ho
controlaran tot. Nosaltres, només la feina; la responsabilitat és d’ells.
Víctor Són molta gent...
Marta Suposo que aquestes cases estan preparades...
Però... em neguiteja això de que cada dia hàgim de preparar entrepans per dinar
fora. Pa per esmorzar; pa per dinar... I al vespre, què els farem?.
Víctor No ho sé... És cosa d’ells...
Marta Però si no va bé es queixaran de nosaltres...
A més: potser no ho han preparat prou bé; aquella monitora era molt jove. No
pot tenir gaire experiència... I si algú es posa malalt?
Víctor Bé: no ens hi encaparrem tant! Ara ja ens hi
hem compromès. Oi que serà setmana santa?... No dieu que és temps de dejuni...
i de penitència...
Marta Ai, pobres!... Si tots plegats són uns nens! ...Però a la nostra Sandra li fa tanta
il·lusió...
Víctor Tampoc estarem en un desert... Si passa res,
estem a mitja hora del poble. A més: ja vas sentir el que deien els pares: tots
hi seran si passava res...
Marta En fi: ja no ens podem fer enrere... Del
dissabte al dimarts. Total quatre dies... Però no em pensava que m’hi posés tan
nerviosa...
Víctor Au vinga! No ho converteixis en un calvari!
Encara em poses més nerviós, tu! Després de tot, ens hi ha obligat la
Sandra! Si no va bé, que s’aguantin...
PASQUA de RESURRECCIÓ. Any B.
Vacances? (3/3).
Els quatre
dies de Colònies estan a punt d’acabar. Aquest matí la Monitora en Cap
ha demanat a en Víctor i la Marta que ho tinguessin tot a punt perquè, després
de dinar (avui dinaran a la casa), podessin participar en la revisió,
que faran tots junts.
“Revisió”? La Marta i en Víctor s’han mirat l’un a l’altra...
“Revisió”? La Marta i en Víctor s’han mirat l’un a l’altra...
−És que alguna cosa no ha anat bé?...
−es pregunta la Marta.
−I per què hi hem de ser, nosaltres?
−afegeix en Víctor.
−Deuen tenir alguna queixa... Però,
¿no et sembla que tot ha anat molt bé?
−A mi em sembla que sí. Què volen revisar?
La Marta i
en Víctor estan neguitosos. Un moment que passava per allà la seva néta, li han
preguntat que què era allò de la “revisió”. Però ella, evasivament, només ha
respost: “Ah, jo no sé res!”
Després de
dinar, els monitors han fet ajuntar totes les taules al centre, i els bancs tot
al voltant. En un lloc, a la vora de la porta de la cuina, han posat dos
seients especials, i han cridat els avis-cuiners perquè els ocupessin.
Dissimuladament en Víctor ha comentat amb la seva dona: “El banc dels
acusats”. A l’ambient hi havia un cert clima de nerviosisme.
La Monitora
en cap ha obert la revisió:
Monitora Hem arribat al final. Com sempre, abans
d’acabar, hem de fer una mica de revisió de com ha funcionat tot. Jo
proposo que vosaltres (dirigint-se als cuiners) sigueu els primers de
dir com us ha semblat la colònia, quines impressions heu tingut, què caldria
corregir, si us hi heu trobat bé,...
Marta Bé... Nosaltres no sabem pas si ho hem fet
bé... És la primera vegada d’una cosa així... Perdoneu si alguna cosa no l’hem
feta com volíeu, encara que a nosaltres... a mi, m’ha semblat que tot ha anat
molt bé. Nosaltres estem molt contents. I em sembla que cap de vosaltres s’ha aprimat
gaire!... −va afegir amb ironia.
Víctor Jo dic el mateix que la “iaia”.
Mireu: no sé pas si ho hem fet tot bé, però nosaltres ens hem sentit feliços
des del començament. Això que a mi em diguéssiu avi, i a ella li diguéssiu
iaia, que és com ens diu sempre la nostra néta Sandra... ens ha fet
sentir com si tots fóssiu realment néts nostres. Per a nosaltres ha
estat meravellós. No sabeu pas com us agraïm que ens hàgiu “llogat”!
Un fort
aplaudiment va tallar les seves paraules que ja no li sortien per l’emoció.
Automàticament, com si fossin un sol home, entre tots van retirar les taules i
es van posar al voltant d’ells, com si ells fossin els avis d’una
multitud de néts. Va venir una monitora i va fer una foto de família,
que aquella mateixa tarda van rebre, ampliada i emmarcada especialment per a
ells dos.
Ells, aviat es van adonar que aquella “revisió” era en realitat una bonica, senzilla i entranyable festa per a ells, que havien preparat com una sorpresa i com a mostra d’afecte i d’agraïment. Feta la foto, la Sandra, la seva néta, va donar-los un Quadern molt ben fet “perquè el llegissin quan estiguessin sols”. El quadern tenia trenta fulls, escrits per cada un dels trenta components de la colònia, amb la foto corresponent. A la coberta de cartró hi havia el títol:
PERQUÈ ENS RECORDEU.
NOSALTRES HO FAREM SEMPRE.
Ells, aviat es van adonar que aquella “revisió” era en realitat una bonica, senzilla i entranyable festa per a ells, que havien preparat com una sorpresa i com a mostra d’afecte i d’agraïment. Feta la foto, la Sandra, la seva néta, va donar-los un Quadern molt ben fet “perquè el llegissin quan estiguessin sols”. El quadern tenia trenta fulls, escrits per cada un dels trenta components de la colònia, amb la foto corresponent. A la coberta de cartró hi havia el títol:
PERQUÈ ENS RECORDEU.
NOSALTRES HO FAREM SEMPRE.
I els van
demanar que, ja allà mateix, llegissin un dels escrits, el que volguessin. Ho
va intentar en Víctor, i va començar a llegir:
Estimats avis:
Els meus altres avis estan al país dels meus pares i encara no els conec. Us estimo molt, i ara sé com són els avis, i us estimo a tots. La sopa del sopar era boníssima; però vosaltres encara ho sou més. M’agradaria que tot...hom... fos...
Els meus altres avis estan al país dels meus pares i encara no els conec. Us estimo molt, i ara sé com són els avis, i us estimo a tots. La sopa del sopar era boníssima; però vosaltres encara ho sou més. M’agradaria que tot...hom... fos...
En Víctor
no va poder continuar, “trencat” per l’emoció; ni tampoc la seva dona.
Després de rebre l’abraçada de tots i cada un d’ells, vam sortir al pati de la casa, i van cantar tots junts “És l’hora dels adéus”. Després, la Marta només anava cridant, mentre ensenyava el Quadern: És el millor regal que ens podíeu fer. Gràcies! Gràcies!...
Després de rebre l’abraçada de tots i cada un d’ells, vam sortir al pati de la casa, i van cantar tots junts “És l’hora dels adéus”. Després, la Marta només anava cridant, mentre ensenyava el Quadern: És el millor regal que ens podíeu fer. Gràcies! Gràcies!...
... ...
Al vespre,
ja sols a casa, anaven llegint i gustant aquell quadern entranyable. Era
el Dimarts sant. I la Marta va comentar al seu Víctor:
−Hem
capgirat les coses: la setmana santa comença amb el Diumenge de
Passió; en canvi nosaltres hem començat per la Resurrecció.
−Si la resurrecció
és això, m’hi apunto! Ha estat realment un bany de VIDA nova.
I es van capbussar
de nou en aquell quadern, aquell mar
de vida expressament creat per a ells.
Diumenge 2 de Pasqua. Any B.
En un grup de nens de catequesi...
(1/6).
Nen/a Senyoreta: Jesús, després de
ressuscitar, a quin país va anar a viure?
Nen/a Apa! Què dius?! No viu en cap país.
Jesús va pujar al cel!
Nen/a Però també viu aquí a la Terra. Es va
aparèixer als 12 deixebles. Viu allà on hi té deixebles, senyoreta?
Nen/a Senyoreta: quan Jesús es va aparèixer
als deixebles, com anava vestit?
Nen/a Quines preguntes més burres que
fas! Els ressuscitats no van vestits!
Nen/a Què vols dir? Que Jesús anava
despullat?...
Nen/a Home!, despullat... potser no.
Potser portava un llençol.
Nen/a Com els fantasmes? Que díver!
Nen/a Si, home!! Jesús no és cap fantasma!
I d’on vols que el tragués el llençol!
Nen/a Quan el van posar al sepulcre, el van
embolicat amb un llençol...
Nen/a Ah!... Potser sí... Però Jesús no és cap
fantasma. Els fantasmes són per fer por...
Nen/a Segurament, quan va ressuscitar, va anar
a veure la seva mare... Potser ella li va donar roba...
Nen/a Però un ressuscitat no pot portar
roba. A més: jo penso que els ressuscitats són invisibles. Jesús, perquè
el veiessin, es va disfressar. Però així no el coneixien... ¿Eh, senyoreta, que
una vegada anava amb dos deixebles, i ells no sabien que era ell?
Nen/a Per què no ens ho explica tot això,
senyoreta?
Catequista Estava pensant com fer-ho...
Les coses que heu dit són molt interessants; però també veig que em serà molt difícil explicar-vos això de la resurrecció. A veure si me’n surto:
Les coses que heu dit són molt interessants; però també veig que em serà molt difícil explicar-vos això de la resurrecció. A veure si me’n surto:
La catequista es va aixecar. Va agafar un llantió, el va encendre
i va posar-lo sobre la taula. Després va demanar a tots que es posessin al
voltant de la taula, i que algú abaixés les persianes per fer fosc.
Nen/a Farem espiritisme, senyoreta?
Catequista No. Farem una cosa molt més interessant.
Fixeu-vos bé en aquest llantió. Què està passant?
Nen/a Que fa llum.
Catequista És veritat. Tots ho veiem. I d’on surt,
aquesta llum?
Nen/a D’aquest vas.
Catequista Els vasos fan llum?
Nen/a És la cera. La cera s’està convertint en
llum.
Catequista Molt bé! I, a on estarà aquesta cera quan
s’hagi cremat tota?
Nen/a On estarà?! No estarà enlloc. S’haurà
convertit en llum.
Catequista Perfecte! Fixeu-vos: ara, abans de
convertir-se en llum, puc agafar aquesta cera, posar-la aquí, o aquí; pujar-la,
baixar-la... També és necessari el vas de vidre perquè aguanti la cera fosa.
Però, quan tota la cera s’hagi convertit en llum, podré agafar la llum? Es
podria agafar tota la llum que ha sortit d’aquest vas i tornar-la a convertir
en cera i ficar-la en aquest vas?
Nen/a Això és impossible.
Catequista Tens tota la raó: això és impossible. Aquesta
llàntia va ser feta per convertir-se en llum, però no al revés.
Doncs, escolteu-me bé: amb la vida humana (la vida de cada un de nosaltres) passa una cosa semblant: pot convertir-se en “llum”. És a dir: pot convertir-se en amor, bondat, calor per als altres... Això és la “resurrecció”.
Doncs, escolteu-me bé: amb la vida humana (la vida de cada un de nosaltres) passa una cosa semblant: pot convertir-se en “llum”. És a dir: pot convertir-se en amor, bondat, calor per als altres... Això és la “resurrecció”.
Nen/a No ho entenc. Ressuscitar, no vol
dir tornar a tenir vida després de morir-se?
Catequista “Tornar a tenir vida”? Morir no
vol pas dir necessàriament perdre la vida. En el cas de Jesús, i de la
majoria de gent, la mort no significa pas perdre la vida sinó donar-la;
donar-la del tot. Una vida donada no és mai una vida perduda.
Fixeu-vos en aquest llantió: només es perdrà la cera que no cremi. Tota
la que cremi continuarà en forma de llum.
Nen/a Quan jo dono una cosa, ja no la tinc...
Catequista Però això no vol pas dir que l’hagis perduda.
És com si un de vosaltres té 100€ per comprar-se coses. Imagineu que algú us
els roba o no sabeu on els teniu. Per vosaltres, serien perduts. Però
imagineu que us heu trobat amb un amic que els necessita més que vosaltres, i
els hi doneu. Diríeu que els heu perdut? No pensaríeu més aviat
que els heu guanyat fent un favor a aquell amic? Aquells euros
s’han convertit en amor per al vostre amic. Podríem dir que aquells
euros vostres continuen “vivint” en el vostre amic.
Amb la nostra vida passa el mateix: només la vida que no donem acaba essent vida que es perd.
Amb la nostra vida passa el mateix: només la vida que no donem acaba essent vida que es perd.
(Continuarà).
Diumenge 3 de Pasqua. Any B.
En un grup de nens de catequesi... (2/6).
Nen/a Senyoreta: podem tornar a encendre el
llantió de l’altre dia? Va ser molt guai!
Catequista I tant!... Ens farà companyia.
Nen/a Senyoreta: Si després d’encendre aquest
llantió, nosaltres marxéssim, ningú no ho veuria que aquesta cera es torna
llum. Cremaria per res...
Catequista Això que dius és molt i molt important. La vida
humana (la nostra vida) es pot convertir en amor; però sense els
altres, no ho podríem fer. Per això el vertader amor té dues cares: estimar i
deixar-se estimar. No estimem realment una persona si no ens deixem estimar per
ella.
Nen/a Això no ho entenc. A la nostra classe hi
ha un nen que no vol ser amic de ningú. Però els altres no li hem fet res, i
volem ser amics seus.
Catequista M’agrada que em feu preguntes; però amb les
vostres preguntes m’obligueu a dir coses molt difícils per vosaltres, perquè
encara sou massa petits. Heu de saber una cosa: sovint diem que estimem,
però no estimem de veritat. Hi ha persones que diuen que estimen una
altra, però en realitat intenten dominar-la. Per això a vegades tenim
por de ser estimats, perquè hem tingut la mala experiència de ser dominats
per persones que deien que ens estimaven.
Ho heu de saber des d’ara: la paraula “estimar” és molt bonica, però, per estimar de debò, cal fer-ne un llarg i difícil aprenentatge. I com que la paraula és tan bonica, a vegades la fem servir per amagar altres coses no gaire bones.
Ho heu de saber des d’ara: la paraula “estimar” és molt bonica, però, per estimar de debò, cal fer-ne un llarg i difícil aprenentatge. I com que la paraula és tan bonica, a vegades la fem servir per amagar altres coses no gaire bones.
Nen/a Els 12 deixebles de Jesús no
l’estimaven gaire, eh senyoreta? El van abandonar quan més els necessitava!
Catequista Ells es pensaven que l’estimaven molt, perquè
ho havien deixat tot per ell. La veritat és que necessitaven un líder, i
pensaven que Jesús els podria servir. L’estimaven com a líder, però
encara no havien aprés a estimar-lo com a persona. En realitat, volien utilitzar-lo.
Quan van veure que Jesús no es deixava utilitzar i que no volia ser cap líder,
el van abandonar.
Nen/a I per què no ho volia ser, de líder?
Catequista Els Deixebles eren bones persones: estimaven
el seu poble. El seu poble era esclavitzat per soldats romans i per altres poderosos.
Per això buscaven un líder que lluités contra els soldats romans i
contra els poderosos que els dominaven.
Nen/a És molt normal. Jo també ho faria.
Catequista Sí: estimar el nostre poble està molt bé. Però
també els Romans pensaven que estimaven el seu poble i per això el van
convertir en un Imperi que dominava sobre els altres pobles. Veieu?
L’amor dels Romans per al seu poble no era vertader, perquè feia mal als
altres pobles. L’amor només és vertader si arriba a tothom: a totes les
persones i a tots els pobles. Jesús estimava tothom, fins i tot aquelles
persones que molts tenien per dolentes. No volia ser un líder per fer guerra.
Ell buscava la pau; i la pau no necessita “líders” que lluitin contra
els altres sinó persones que trenquin l’espiral de la violència. Per això us he
dit que, per estimar de debò, se n’ha d’aprendre. Els 12 deixebles no en
van aprendre fins al final, i encara no tots.
...
Nen/a A la missa, el mossèn ha llegit en un
llibre que Jesús, quan ja havia ressuscitat, es va presentar als deixebles, i
tenia carn i ossos com nosaltres, i que el podien tocar perquè no era cap
fantasma...
Catequista I això sembla el contrari del que us he
explicat jo, eh? Però no ho és pas. Allò que està escrit als Evangelis és una
manera de dir que Jesús ressuscitat és el mateix Jesús que ells
havien conegut abans. Els deixebles, com la majoria de gent, pensaven que, amb
la mort, la vida desapareix. Fixeu-vos en la cera d’aquell llantió:
mentre crema, va desapareixent. Però nosaltres veiem que no desapareix
sinó que es converteix en llum: una llum que il·lumina les nostres cares
i ens entra pels ulls. La vida
ressuscitada és real com ho és la llum d’aquest llantió. L’evangeli
diu que Jesús els va ensenyar les mans i els peus perquè a les mans
i als peus hi havia les ferides que li havien causat la mort.
Els deixebles pensaven que per aquelles ferides Jesús havia perdut
la seva vida; en canvi Jesús els vol fer entendre que per aquelles ferides
els havia donat la seva vida. La vida donada de
Jesús només es perdria si ningú no l’acceptava.
Nen/a Però aquells deixebles ¿van veure
Jesús o no?
Catequista Els va costar; però al final van acceptar la vida
donada de Jesús, i el van poder veure! Però no amb aquests ulls! La vida
donada no es pot veure amb aquests ulls!
Aquests ulls només poden veure les coses corporals. Si veiem un cos que es mou, diem: aquest cos té vida, però no veiem la vida. Com tampoc no podem veure la llum.
Aquests ulls només poden veure les coses corporals. Si veiem un cos que es mou, diem: aquest cos té vida, però no veiem la vida. Com tampoc no podem veure la llum.
Nen/a Tots veiem aquesta flama!...
Catequista Però la flama no és la llum. Els nostres ulls
no poden veure directament la llum. Només veiem les coses que es deixen il·luminar
per la llum. Veiem les coses il·luminades, però no veiem la llum.
Una cosa semblant passa amb la vida donada, o amb l’amor. No
veiem directament l’amor; només el podem “veure” en les persones estimades. Per
exemple: jo no veig l’amor que us tenen el vostres pares; però, és clar: si els
vostres pares no us estimessin, ara vosaltres no seríeu aquí, i ni tan sols
existiríeu. Per això podríem dir que la vida donada, o l’amor,
només els “veiem” amb els ulls del cor.
(Continuarà)
Diumenge 4 de Pasqua. Any B.
En un grup de
nens de catequesi... (3/6).
El llantió que havien encès els dies anteriors continuava tenint
cera. Per això el van tornar a encendre. Els agradava de fer catequesi al
voltant d’una flama viva. Recordant les paraules que havia dit la catequista en
la trobada anterior, van continuar les preguntes per entendre una mica més la
resurrecció.
Nen/a Això dels “ulls del cor” no ho
entenc. Quins són els ulls del cor?
Catequista És una manera de dir. Quan estimem, la
nostra vida va prenent la forma de vida donada o vida ressuscitada,
i des d’aquesta vida donada podem “veure” la vida donada de les
persones que han estimat o ressuscitat. Per tant: “ulls del cor”
significa allò que podem veure quan estimem.
Nen/a Continuo sense entendre-ho. Què podem
veure amb els ulls del cor?
Catequista Us ho explicaré amb un exemple molt clar. Si
aneu a veure un partit de futbol notareu que els aficionats veuen
els jugadors de maneres molt diferents. ¿Com pot ser això? És que, a més dels
ulls de la cara, cada aficionat veu el partit també amb els ulls del
cor. Cada aficionat estima el seu equip, i això li fa veure
sobretot les coses bones i no veure les dolentes. I, com que l’equip que
ell estima està lluitant contra un rival, els ulls del cor també
el porten a veure sobretot les coses dolentes del rival i a no valorar les
bones.
Nen/a Això sí que ho entenc. El Barça
és el millor!
Catequista El veus com el millor, perquè
l’estimes.
Si decidim estimar tothom, de seguida ens adonarem que hi ha moltes, moltíssimes persones bones, i que són precisament elles les que fan viure el món. Veurem (amb els ulls del cor) que aquells que han gastat del tot la seva vida per a construir un món millor no han perdut la seva vida sinó que, en forma de vida donada, continuen “vivint” en el món que ells han ajudat a construir.
Si decidim estimar tothom, de seguida ens adonarem que hi ha moltes, moltíssimes persones bones, i que són precisament elles les que fan viure el món. Veurem (amb els ulls del cor) que aquells que han gastat del tot la seva vida per a construir un món millor no han perdut la seva vida sinó que, en forma de vida donada, continuen “vivint” en el món que ells han ajudat a construir.
Nen/a Si han gastat del tot la seva
vida, encara que sigui per construir el món, s’hauran quedat sense vida.
Com poden continuar vivint?
Catequista És un xic difícil d’explicar això. I també és
difícil d’entendre per vosaltres: perquè encara sou molt joves.
Nen/a Jo l’he entesa molt bé, senyoreta. És
com allò que passa amb els meus pares.
Catequista I què passa amb els teus pares?
Nen/a Com que treballen molt i es cansen molt,
i a vegades pateixen, jo un dia els vaig preguntar per què ho feien. I el pare
em digué que ho feien per mi, perquè jo fos molt feliç. Aleshores jo els vaig
dir que no ho fessin; que busquessin de ser feliços ells. I sap, senyoreta, què
em van respondre?...
Catequista “Que allò que els feia més feliços a ells era
precisament que tu fossis feliç”.
Nen/a I com ho sap que em van dir això?!
Catequista Perquè això ho sabem tots els pares...
I ara m’agradaria que ens expliquessis per què s’assemblen aquesta resposta dels teus pares i el que jo us estava explicant.
I ara m’agradaria que ens expliquessis per què s’assemblen aquesta resposta dels teus pares i el que jo us estava explicant.
Nen/a És el mateix. Els meus pares, encara que
a vegades pateixin, són feliços si jo sóc feliç. I, és clar: jo sempre sóc
feliç perquè ells en saben molt de fer-me feliç. M’agradaria viure molt de
temps... per a ells.
Passa el mateix amb els que estimen el món. I com que el món durarà sempre...
¿Eh, que és això el que ens volia dir, senyoreta?
Passa el mateix amb els que estimen el món. I com que el món durarà sempre...
¿Eh, que és això el que ens volia dir, senyoreta?
Catequista Doncs, sí. I no saps com em fa feliç que ho
hagis entès tan bé!
Nen/a Senyoreta: Els polítics estimen
el món? El meu pare diu moltes vegades que hi ha polítics que ens fan
mal...
Catequista La Política és l’art de saber conviure.
Com que tots convivim, tots som, d’alguna manera, polítics. Som bons
polítics si ajudem a conviure bé; som mals polítics si dificultem la
convivència. També escollim algunes persones perquè es dediquin directament a
solucionar problemes de convivència. Podríem dir-ne polítics
professionals. Són bons, si busquen el bé dels pobles, sense aprofitar-se
ni abusar de la confiança que se’ls ha donat; si no, són dolents.
Nen/a Jesús era polític?
Catequista Al país on vivia Jesús, dels polítics
sovint en deien pastors del poble. Jesús va fer notar que hi havia pastors
que s’aprofiten del poble per viure millor ells. D’aquests va dir que eren lladres
i bandolers. També hi ha pastors que dediquen tota la seva vida a
servir el poble, i donen la vida per al poble. És el que Jesús va fer.
Per això, com que havia donat plenament la seva vida pel poble, molta gent va
començar a anomenar-lo el Bon Pastor.
(Continuarà)
Diumenge 5è de Pasqua. Any B.
En un grup de
nens de catequesi... (4/6).
Sense preguntar res, els nens, quan s’han trobat al lloc de la
catequesi, ja han encès el llantió que els ha acompanyat aquests últims dies.
Recordant allò que els havia dit la catequista en l’última trobada, un dels
nens ha preguntat:
Nen/a Senyoreta: si Jesús va donar del tot la
seva vida (és a dir: va morir), com podia fer de pastor?
Catequista Això que dius és molt important, però no sé si
us ho sabré explicar bé. Fixeu-vos en aquest llantió: la cera s’està convertint
en llum. Però, quan tota la cera s’hagi cremat, hi hauria alguna manera que
continués encesa?
Nen/a Posant-hi més cera.
Catequista Sí! Molt bé! De fet hi ha llantions de cera
líquida, per poder fer això que dius. Però fixeu-vos en el que faré ara. (La
catequista va agafar un altre llantió i, acostant-lo a la flama, el va encendre).
Què ha passat?
Nen/a Que hi ha dues flames.
Catequista Ben cert. Hi ha dues flames, però aquesta
segona flama és una extensió o una continuació de la primera. Aquesta segona és
la mateixa primera que s’ha escampat. Les flames són així: escampen la
seva llum quan les toca alguna cosa que pot cremar. Podríem encendre amb
aquesta flama milers i milions d’altres flames sense que aquesta perdés res de
la seva llum.
Amb la vida donada passa una cosa semblant. La vida no es gasta quan es dóna. Només és necessari que la “toqui” algú que també estigui disposat a donar la seva vida. Tu preguntaves com pot fer de pastor, Jesús, si ha donat la seva vida. Doncs mira: com aquesta flama. Podríem dir que aquest primer llantió és com el “bon pastor” de tots els llantions que hi encenguem. I quan s’acabi la seva cera, la seva flama continuarà viva i lluminosa en totes les altres flames que hi hàgim encès.
Amb la vida donada passa una cosa semblant. La vida no es gasta quan es dóna. Només és necessari que la “toqui” algú que també estigui disposat a donar la seva vida. Tu preguntaves com pot fer de pastor, Jesús, si ha donat la seva vida. Doncs mira: com aquesta flama. Podríem dir que aquest primer llantió és com el “bon pastor” de tots els llantions que hi encenguem. I quan s’acabi la seva cera, la seva flama continuarà viva i lluminosa en totes les altres flames que hi hàgim encès.
nen/a Que xulo! I com va néixer la
primera vida donada? Va ser la de Jesús?
Catequista Jesús parlava molt sovint del (seu) pare. Però quan Jesús parlava del Pare
no es referia a St. Josep sinó a Déu. A Déu no el podem veure, però si ens fem
preguntes com aquesta que tu fas, és perquè ens adonem que hi ha d’haver una “font”
de la vida que es dóna. Aquesta font
pot tenir diferents noms.
Jesús li deia pare. Per tant, la
primera vida donada, “font” de
totes les altres vides donades, és aquell que Jesús anomenava el pare.
Nen/a No ho entenc. Jesús tenia dos pares?
Catequista En certa manera, sí. Com tots nosaltres. Tots
tenim uns pares que ens han donat aquest cos que tenim. La vida d’aquest cos
ens permet créixer i fer-nos lliures.
Però amb la llibertat passa una cosa molt interessant: ens permet decidir si volem dedicar-nos a mantenir la vida només per a nosaltres, o si, com aquest llantió, ens acostem a la gent perquè les nostres vides, fent-se vida donada, es multipliquin i creixin. És aleshores quan ens adonem que hem connectat amb una altra font de la vida, que podem anomenar, amb tota propietat, la nostra Mare-Pare.
Però amb la llibertat passa una cosa molt interessant: ens permet decidir si volem dedicar-nos a mantenir la vida només per a nosaltres, o si, com aquest llantió, ens acostem a la gent perquè les nostres vides, fent-se vida donada, es multipliquin i creixin. És aleshores quan ens adonem que hem connectat amb una altra font de la vida, que podem anomenar, amb tota propietat, la nostra Mare-Pare.
...
Nen/a Senyoreta: jo quan sigui gran vull tenir
molts fills.
Catequista Per què?
Nen/a Perquè m’agrada la vida. Això que ha dit és molt xulo!
Catequista La vida és la cosa més meravellosa i bonica
que existeix. Però heu de saber una cosa: tenim moltíssimes maneres de fer-nos vida
donada. Tenir fills és una manera molt bonica, però n’hi moltes d’altres.
Podem donar o dedicar la nostra vida per a millorar la vida dels altres o la
vida de tota la Terra. Hi ha molta gent que pateix; hi ha molta gent que no sap
estimar; molta gent que no se sent estimada; gent que no gaudeix de la vida per
culpa de les injustícies o del mal que altres éssers humans els fan. Fixeu-vos
en Jesús: no va tenir fills, però va donar del tot la seva vida per ajudar
tothom a gaudir de la vida.
Nen/a Això és també el que fa Vtè. eh!
senyoreta?
Catequista Ets molt amable. Us proposo una cosa: fer una
llista de totes les persones que, a cada un de nosaltres, ens ajuden a gaudir
de la vida. A veure quantes en trobem! Ho podríem fer el pròxim dia.
(Continuarà).
Diumenge 6è de Pasqua. Any B.
En un grup de
catequesi... (5/6).
Avui la catequista ha preparat un “número especial” per a la
trobada de catequesi. El llantió que havia encès dies enrere per explicar la
resurrecció s’havia convertit en l’element central del grup. Per això avui la
catequista s’ha presentat amb vuit llantions nous: un per a cada un dels nois i
noies, més un per a ella. Són llantions un xic grossos, blancs, rodons, i no
necessiten cap vas de vidre. També ha portat uns retoladors especials per
escriure sobre cera. Els nens s’han adonat de seguida que aquells llantions
eren per a ells i, en veure els retoladors, un ha preguntat de seguida:
Nen/a Senyoreta: hi puc fer un dibuix?
Catequista Jo els havia portat per fer una altra cosa.
Què us vaig demanar, l’últim dia?
Nen/a Que féssim una llista de persones bones.
Catequista Més exactament us vaig dir una llista de les persones
que ens ajuden a gaudir de la vida. Si us sembla, la podríem fer
avui, i escriure el seus noms aquí, al llantió de cadascú. Però, perquè quedi
ben bonic, us aconsello d’escriure-ho primer en un full a part, ordenar-los,
veure quants n’hi ha, i després escriure’ls al llantió. Què us sembla?
Nen/a Senyoreta: podem copiar-nos?
Catequista És clar que sí. Això no és cap examen!
Ajudem-nos a veure les persones que ens ajuden a gaudir de la vida.
Nen/a Què vol dir “gaudir de la vida”,
senyoreta?
Nen/a Vol dir allò que ens diverteix.
Catequista En certa manera, sí. Però ara pensem només en
les persones.
nen/a A mi em diverteix jugar a futbol.
Catequista Hi jugues sol?
Nen/a Amb els amics...
Catequista Doncs, no escriguis “futbol” sinó el nom
dels amics amb qui jugues.
Nen/a Ah! Només persones! Les persones que ens
ajuden...?
Catequista Exacte. Només persones. Si hi ha coses que us
agraden, penseu en les persones que les fan, o que les venen, o que us
les donen...
Nen/a Ui, senyoreta!!! Així serà una llista
molt llarga!
Catequista Per això us he dit de fer-la primer en un
paper...
Els nens van començar a escriure. Després d’escriure alguns noms,
miraven què havien escrit els altres i si s’havien descuidat d’algú. Aquella
llista va resultar sorprenent. Alguns van demanar més paper. Les llistes es
feien llargues i més llargues: des dels pares als companys d’escola, passant
pels qui ens fan possible tenir aigua a casa, electricitat, internet...
Escombriaires, botiguers, guardes urbans, infermeres, metges, mestres...
Un nen va adonar-se que a la llista de la senyoreta hi havia els seus noms.
Un nen va adonar-se que a la llista de la senyoreta hi havia els seus noms.
Nen/a Senyoreta: nosaltres l’ajudem a disfrutar
de la vida?
Catequista Molt més del que us pugueu imaginar!
Aquelles noies i nois van descobrir coses importants: que no s’acabava
mai la llista de persones que ens ajuden a gaudir de la vida; que vivim en un
mar de vida donada i vida rebuda; que la nostra vida ens ve d’una multitud de
persones que ni ens coneixen ni coneixem, però que sense elles no podríem viure
bé. Van adonar-se que qualsevol llista tancada
seria injusta, perquè el do de la vida ens arriba des de moltíssimes persones
desconegudes, llunyanes, àdhuc ja desaparegudes...
La “flama” de la nostra vida neix d’una cera que l’univers enter ha anat convertint en el llantió que ara som. I la nostra “llum donada”, com la del llantió, continuarà per sempre en l’oceà de vida que creix permanentment.
La “flama” de la nostra vida neix d’una cera que l’univers enter ha anat convertint en el llantió que ara som. I la nostra “llum donada”, com la del llantió, continuarà per sempre en l’oceà de vida que creix permanentment.
(Continuarà)
Ascensió del Senyor. Any
B.
En un grup de
nens de catequesi... (6/6).
Quan la
catequista va arribar, ja hi havia alguns nois del grup. Ja havien encès el
llantió que els havia acompanyat durant força dies, i tenien els ulls enganxats
a la seva flama. Ni tan sols van mirar la senyoreta per saludar-la. Només un li
va preguntar:
Nen/a Senyoreta: si la flama no s’apaga mentre
estem aquí, ens podrem quedar fins que s’apagui?
La
catequista va entendre de seguida la situació, i va comprovar que,
efectivament, la flama estava a punt de cremar tota la cera del llantió. També
va veure que seria impossible parlar de qualsevol altre tema de catequesi.
Aquells nois, i els que van arribar després, estaven totalment pendents
d’aquella flama que s’apagaria d’un moment a l’altre. En un silenci total,
quasi sense respirar per no provocar cap moviment de l’aire, miraven aquella
flama amiga que s’anava extingint. De sobte, com qui ha trobat la solució a un
gran problema, un d’ells va dir:
Nen/a Senyoreta: podríem encendre en aquesta
flama els llantions que ens va portar l’altre dia!
Catequista Bona idea!
Un dels
nens va prendre de seguida un d’aquells llantions, i va preguntar:
Nen/a Puc posar-hi el meu nom?
I sense
esperar resposta, va escriure el seu nom a la part de sota del llantió.
Nen/a Per què escrius el nom aquí sota? Aquí
no es pot llegir!
Nen/a És igual. Així cremarà tota la cera
abans que es cremi el meu nom.
Totes les
noies i nois del grup van escriure el seu nom a la part de sota del seu
llantió. Després, un va intentar encendre’l en la flama del llantió. Oh!
Impossible!!! Aquella flama era ja massa petita, i estava al fons del vas de
vidre que formava el llantió, i els altres llantions eren massa grossos per
arribar a la dèbil flama. Els nens va experimentar una profunda decepció. Què
podien fer? I quedava tan poc temps!
Però aviat un d’ells va tenir una idea genial: va agafar un tros de paper, el va cargolar una mica, i el va encendre en la petita flama. Va haver-hi un esclat d’alegria mentre ell mostrava, com un trofeu, el paper encès. Amb el paper encès va poder encendre el llantió de la senyoreta i dos més...
Però aviat un d’ells va tenir una idea genial: va agafar un tros de paper, el va cargolar una mica, i el va encendre en la petita flama. Va haver-hi un esclat d’alegria mentre ell mostrava, com un trofeu, el paper encès. Amb el paper encès va poder encendre el llantió de la senyoreta i dos més...
Nen/a Fem un altre paper per encendre els
altres llantions...
Nen/a Per què? Ara ja els podem encendre amb
el llantió de la senyoreta. És la mateixa flama!
Catequista Com vulgueu. Podem fer un altre paper o
encendre els altres llantions amb els que ja són encesos.
Nen/a Senyoreta: a mi m’agradaria més encendre
el meu llantió en el seu.
Tots van
encendre el seu llantió en el de la catequista. Aquesta va adonar-se
perfectament del que significava aquest gest tan senzill però tan eloqüent; i
no va poder evitar que unes llàgrimes li brillessin als ulls. Quasi al mateix
moment la flama amiga del llantió de vidre es va apagar, i aquells nois i
noies, com impulsats per un ressort automàtic, van deixar els seus llantions a
la taula i es van posar a aplaudir.
Catequista Hem aplaudit de joia o de pena?
Nens Les dues coses, senyoreta. De pena,
perquè s’ha apagat. I d’alegria, perquè tota la cera s’ha convertit en
llum. I ara hi ha vuit flames per comptes d’una.
Catequista Ben cert: una vida així, que es dóna del tot,
mereix ser aplaudida.
Després,
acabant la trobada de catequesi, cadascú va endur-se a casa el llantió que
portava el seu nom. I van fer un pacte entre ells: no deixarien apagar aquelles
flames, que simbolitzaven les seves vides.
======================
NOTA.
Amb aquesta relectura acabo la 2ª Ronda d’aquests apunts d’homilia que vaig començar fa
exactament un any, el dia de la Pentecosta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada